Foto: Ula Peiciute
Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible.
Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé callar com els morts.
Així em va.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
