Foto: Lucy Marti
Deu tenir uns vint anys i unes cuixes tan llises i bronzejades que m’hi podria emmirallar. La miro mentre m’eixugo els peus després de sortir de la dutxa del gimnàs. Tapada amb una tovallola, fa contorsionismes per posar-se les calces i els sostenidors sense que ningú la vegi despullada.
Giro el cap. Hi ha una senyora d’uns setanta anys, completament nua. A la seva pell, com si fossin les anelles d’un arbre, s’hi agombolen plecs. Les cames, solcades de petites concavitats i protuberàncies, cobertes d’una pell tan fina i blanca que sembla paper de fumar, tremolen a cada petit moviment que fa, perduda la fermesa juvenil.
Estèticament són extrems oposats, però tots dos em semblen preciosos. Quan jo tenia l’edat de la noia que es tapa, odiava algunes parts del meu cos imperfecte i era incapaç de veure que, independentment de l’amplada dels meus malucs, era el meu embolcall, el full en què anaven quedant marcats els anys, les cicatrius. La senyora de setanta anys, amb els plecs d’alguns embarassos, generadors de nous cossos, en deu ser molt més conscient que jo, del camp de batalla que, com deia Barbara Krueger, és el nostre cos.
A l’estiu, quan toca destapar-se, ens comencen a afusellar amb anuncis de pastilles per aprimar-nos, de cremes reductores i reafirmants, amb ofertes de matrícula gratuïta als gimnasos. La nostra és una societat en què, sense importar si el maltractament a què sotmetrem el cos amb operacions biquini inhumanes és saludable o no, se’ns exigeix estar prims i guapos. Agradables als ulls. S’educa poc en la pràctica de l’exercici físic des del punt de vista de la salut i, en canvi, totes les revistes van plenes de taules de rutines i dietes per tenir uns abdominals marcats i un cul perfecte.
A mi m’ha costat força, no us enganyaré. Però he arribat a estimar el meu cos amb totes les seves imperfeccions. Deu ser que amb l’edat també deixem de carregar manies. Dubto que la senyora gran faci exercici per tenir el cul perfecte. El fa, amb tota seguretat, perquè tots i cadascun dels plecs de la seva pell mereixen tot l’amor i la dedicació que ella els pugui donar. Perquè un cos perfecte és, senzillament, un cos viu.
“Turística i domèstica” és una secció de Míriam Cano en què, com a la cançó de Sisa Barcelona Postal, hi trobareu instantànies de Barcelona, tant quotidianes com lligades a l'actualitat i a la cultura.
