Els vespres de novembre ja ve de gust arraulir-se al sofà amb una manta. En el primer d’aquests vespres he vist un dels Rigotalks. Es tracta d’una conversa informal que la cantant i actriu Paula Ribó (Rigoberta Bandini) manté amb un altre artista o persona a qui admira, i que és enregistrada per fer promoció del seu nou disc. Per començar vaig voler veure la del C. Tangana. Reconec que, com de costum, tenia les expectatives baixes i que em va sorprendre. Es tracta de mitja hora on la de Sant Gervasi està molt nerviosa i espera rebre alguna pregunta per part de “el Madrileño”, que es limita a parlar tota l’estona de reinventar-se en la música, de com treballa les cançons i les idees, i la seva metodologia a l’estudi. Sobretot em vaig quedar amb aquesta última part, potser la més complicada de la nostra feina: crear i enregistrar les cançons que et marquen el futur a curt, mitjà i llarg termini.
Les cançons són màgia, un seguit d’acords perseguits per una melodia que els lliga harmònicament. Des que la meva feina és fer cançons, m’ho prenc d’una manera diferent. Investigo durant hores la millor manera de transmetre la sensació que vull a partir de la fórmula abans esmentada. Des d’ara i fins a l’any que ve, unes quantes vegades al mes encadenarem dies a l’estudi de gravació. Normalment, hi fem estades de tres dies per poder començar i acabar projectes i sobretot per no patir pel temps. Amb el disc anterior vam prendre la decisió d’anar a un estudi que ens permetés ser-hi cada hora que ens vingui de gust, i fins i tot dinar, sopar i dutxar-nos allà. Alguna vegada també ens hi quedem a dormir, tot plegat depèn de com estiguem i de la motivació per seguir construint la cançó en qüestió. Cada dia que hi entro sento que el que passa allà dins marcarà el meu futur dels dos anys vinents i qui sap si el de tota la vida. A alguns artistes un mal disc els ha deixat arraconats i lluny de l’epicentre del panorama. A aquesta pressió li hem de sumar la condició suprema que tot el que fas ha de ser millor que el que ja has fet, i restar-li la meva objectivitat. L’estudi és el millor i el pitjor lloc del món on crear.
L’Antón (C. Tangana), explicava una cosa que a mi també em passa. Sovint busquem en històries d’altres i ens envoltem d’equips creatius increïbles que ens suggereixen que tractem les idees des d’un punt de vista que no ens neix, o que simplement no imaginem que ens pugui passar. Ell conta que aquestes són les pitjors cançons que ha fet i que només pot fer bones cançons quan parla de coses que li han passat. Quan detalles una història teva, que et toca, i la barreges amb acords i melodies la majoria de cops la combinació funciona. També parla de la dinàmica d’estudi, d’entrar tard i sortir de matinada, i de l’egocèntrica maledicció que tenim d’estar escoltant tot el dia les nostres pròpies cançons per corregir-les i fer-les millor. I de la producció, una sort del nostre temps pels que sabem pensar cançons acústiques, però no desenvolupar-les per fer-les sonar grosses, tot i que a vegades, i com sempre, si funciona amb guitarra i veu, funciona de totes les maneres. És la prova del cotó.
A l’estudi s’hi ha d’anar tranquil i amb una part de feina feta. Ben envoltat i amb la intenció d’enamorar-se de les cançons i l’ambició de fer-les créixer i madurar tant com sigui possible. Fer cançons és bonic, i en aquesta cuina que és l’estudi ens hi juguem el pa de demà. Cal obsessionar-se per poder oferir el millor resultat a qui ens escolta i, encara que costi, sentir-nos una mica orgullosos de nosaltres mateixos.
