Foto: Angie Garrett (CC BY 2.0)

De tant en tant hi torno a pensar perquè les casualitats no existeixen. De tant en tant un record fugaç d’una tarda de diumenge travessa la mateixa casa que llavors, ara una mica més desgastada i amb menys vida. De tant en tant, també, recupero la consciència d’una infància feliç i imperfecta en un espai de calidesa malgrat totes les estacions. Tan sols érem tres nens petits fent anar instruments de joguina sobre un terra de fusta antiga sota l’atenta mirada de pares i avis. De tant en tant, alguna tarda, un d’ells feia anar una handycam per enregistrar-nos i desxifrar que l’amor també és això: berenar una mica de fruita i jugar fent música en un menjador convertit en un temple de la tranquil·litat.

Eren els anys noranta. Una fustera i un mecànic de bicicletes que havien anat a viure junts no feia gaire van decidir dur al món tres criatures en una època de bonança amorosa tot i la precarietat. Diria que vam ser uns nens ben normals. Sense excel·lir en res i sense les exigències i desgràcies que alguns amics que anaven a col·legis religiosos m’explicaven per esgarrifar-me. Fèiem un parell d’extraescolars per ajustar-nos als horaris de les activitats professionals paternes i, malgrat això, tinc el viu record que quasi sempre ens recollien els avis, als quals tampoc els reconeixerem mai prou tota aquesta cura i estima.

Vaig començar a fer música amb set anys. Primer només feia cant coral i, un temps després, vaig començar guitarra i solfeig. A mi cantar amb altres nens de la meva edat ja m’anava bé, però per exigències curriculars de l’escola em tocava fer més coses. Vaig suspendre solfeig cadascun dels cursos i no m’agradava fer classes particulars de guitarra. Sovint m’escapava de l’escola de música entre guitarra i solfeig per anar a jugar al parc on hi havia els meus amics. Malgrat la pressió del meu pare perquè el nen fes el que ell mai havia pogut fer, vaig acabar deixant la música amb onze anys per jugar a futbol sala amb els meus amics. Això encara ho faig avui dia i em dona la vida.

La música em va deixar d’interessar a escala pràctica fins que vaig fer divuit anys. Mentrestant, però, les meves germanes s’hi van posar sent autodidactes. La Júlia cantava a una coral i a la Maio li vaig ensenyar els acords suficients per fer cançons harmònicament senzilles. Amb tretze anys van fundar Akelarre, un duet de cantautores feministes que simplement tenien ganes d’explicar la seva realitat i denunciar totes les injustícies del món. Van fer centenars de concerts i van rebre la ira de centenars d’homes a través de les xarxes socials. Veure-les créixer em feia feliç i un trencament de cor em va fer tornar a agafar la guitarra. Vaig començar a fer cançons d’amor només per mi. A vegades la Júlia m’acompanyava cantant i, a poc a poc, en vam anar recopilant unes quantes que valien la pena. La resta de la història de Ginestà ja l’hem passejat a massa entrevistes.

La Maio, per la seva banda, ha continuat fent cançons fins avui i fa un parell d’anys va crear el seu projecte en solitari, amb el que gira per tota Espanya omplint sales. Amb Ginestà també ens va bé i cada cop millor. Som feliços amb el nostre creixement sostingut i tranquil, ens encanta el nostre públic i ens hi anem guanyant la vida. Els nostres pares, però, encara no s’ho acaben de creure del tot. D’on ens neix aquesta necessitat de narrar coses amb la música? Ningú en té ni idea. Sense referents familiars artistes ni padrins que ens donessin cops de mà ens hem fet un lloc petit però acollidor. Les pedres del camí s’han anat desfent a poc a poc i les que vinguin ens enganxaran amb la pell més dura.

Per tot això que us he explicat avui estem una mica de celebració, ja que per primera vegada compartirem cartell amb la Maio. Razzmatazz 1, 28 de desembre. Serà un concert amb amics, família i estimats que ens fa moltíssima il·lusió. Els nostres pares venen sempre que poden, però aquest serà encara més especial. Les nenes i el nen sobre el mateix escenari amb tota la gent que s’estimen. Si els pregunteu com hem arribat fins aquí, no sé pas què us diran, però probablement diguin: “només els hem deixat fer una mica el que els ha donat la gana”. I quan tingui criatures penso fer més o menys el mateix perquè siguin feliços.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa