Des que el fred ens ha sorprès després d’un estiu i divuit estiuets de sant no sé què, tots i totes hem tret el peu de l’accelerador pel que fa a les activitats que fins ara fèiem fora de casa. Comença el temps del recolliment i també de mirar Crims i Joc de cartes, dos programes que han fet de morir i menjar, dues coses que farem i fem tots, un reclam que entreté Catalunya un parell de dies a la setmana. Ho vesteixen de sensacionalisme i artifici i això als catalans ens encanta, però ens allunya d’una cosa que també ens encanta: sentir-nos diferents. La gran majoria dels altres vespres ens els passem sense saber gaire què fer i ens abraonem a l’scrolling compulsiu per repassar totes aquelles coses poc interessants, les quals la meitat són mentides enginyoses, que han fet altres persones amb qui compartim timeline. La vida d’aquestes persones ens interessa ben poc, però ens poden distreure amb un tuit fora de context i la foto d’un gos malalt i despentinat amb la llengua fora. L’entreteniment a vegades tampoc entén de sensibilitats, i amb tot plegat baixem i baixem repassant tot d’opinions sobre el tema del dia.
La música també és entreteniment, i la temptació d’apropar-se massa a les tendències del nostre país sobrevola els processos creatius de totes les persones que ens dediquem a crear-la. Ser un outsider i posar el Canal 33 mentre en Marc ens porta a l’altra punta de Catalunya, on es cuina una especialitat de vedella rossa amb les cames curtes pot ser ric, però et col·loca al marge del panorama malgrat deixar-te tenir la consciència cultural tranquil·la. Els meus gustos no estan gaire allunyats del que la majoria de la gent de la meva edat escolta, i intento fer música per a persones de la meva generació.
Fa temps que lluito per mantenir plenament el poder de decisió sobre les meves cançons. No ha sigut fàcil. Quan estàs fent un disc hi ha moltes veus que et diuen com has de fer la teva feina amb la millor intenció, i m’he trobat amb la necessitat de marcar un territori propi on poder estar còmode amb aquest procés i sobretot amb la manera com vull dir les coses. El llenguatge ho és tot, per això no m’ha agradat la deriva que ha agafat el famós programa de cuina de TV3, on les polèmiques i els insults han pres el protagonisme al menjar i la cuina. O, en el cas de Crims, on l’objectiu principal sembla ser generar morbo i blanquejar la policia. Fer les coses com les sents t’assegura estar al lloc on vols estar, i t’allunya del sentiment de trair-se un mateix que de tot cor desitjo que no estiguin sentint en Marc Ribas i en Carles Porta.
Els catalans no som diferents i l’única raó per la qual Joc de cartes o Crims han agafat aquest to és perquè l’audiència puja. Buscar l’equilibri entre la tendència i el que et ve de gust és tan difícil com crear i, com sempre, el més important de tot és anar a dormir tranquil i orgullós de la feina ben feta. També us vull explicar que miro aquests programes amb puntualitat suïssa perquè, com he dit unes quantes vegades, tots volem ser diferents, però en el fons som bastant iguals.
