La bona salut de les nadales a Catalunya es demostra perquè les canten els dos col·lectius que, segons el tòpic, són sincers per naturalesa: les criatures i els borratxos. Ja sigui a una sobretaula que s’ha descontrolat o a la classe més moguda de tercer de primària, una nadala pot ser cantada sense gota d’ironia, amb una germanor profunda. No és estrany, per tant, que cada any algun músic català provi d’entrar al corpus de temes nadalencs.
Aquest any vaig rebre l’encàrrec de fer-ne una, i això em va fer pensar en les nadales de nova fornada. Sobretot vaig donar voltes a “Quan somrius”. El tema de Josep Thió evita parlar del naixement de Jesús i treballa a partir d’imatges quotidianes: de famílies, d’amics i d’amors. No és una cançó religiosa, i ni tan sols pressuposa que l’oient vingui d’una família estructurada. Tot i això, és capaç de capturar la petjada espiritual que el Nadal descarrega sobre les ciutats i pobles. Tota la primera estrofa ens presenta un decorat ple d’intensitat: s’escurcen els dies, es pelen els arbres i les emocions s’amplifiquen.
La segona gràcia d’aquest tema és la tensió contradictòria amb què descriu l’experiència nadalenca. Thió posa, una al costat de l’altra, dues situacions en aparença antònimes, un retrobament i l’enyor d’algú. Així el Nadal és, alhora, “quan somrius content de veure’m” i “el buit que deixes quan t’aixeques”. Alegria i buidor. És un tòpic, però ho veiem sovint a les cares dels més vells de la taula: com més a prop tenim els que hi són, més ens adonem dels que hi falten. En pocs moments com durant el Nadal vivim tan clarament com el present i el passat, els vius i els morts, es barregen. En aquest aspecte, la cançó té un punt de contacte amb “River“, de Joni Mitchell. La canadenca també descriu l’amor i el retrobament de l’esperit nadalenc per, tot seguit i jugant amb el contrast, mostrar-nos la cruesa d’una ruptura i aquella necessitat de deixar-ho tot enrere. Dialèctica nadalenca.
Per últim, una consideració grosso modo. Les nadales de nova fornada, ja sigui agafant aquelles figures secundàries del pessebre que fan riure els nens (com “El caganer“, d’Albert Pla, o “El camell d’Orient” de Manel), o per via de posar la lupa en les relacions humanes, com fa Thió o Mitchell, ja no s’interessen pels protagonistes de les nadales antigues: Jesús, Maria i Josep. No ens atrevim amb la Sagrada Família perquè, al cap i a la fi, què és avui una família? A nosaltres, ateus, fills de pares separats, en relacions de mil menes, ¿què ens pot quedar de l’esperit de Nadal? Per quina raó encara ens trasbalsa aquesta època?
Ara que arriba el desembre i les nits es fan més llargues, només em queden un grapat de veritats petites. Ja no soc el nen que juga al costat de la taula, ni l’adolescent que posa males cares amb les impostures dels grans, sinó un adult que en té prou amb beure amb els qui estima i recordar els qui troba a faltar.
