Roxanis Baños
Vam emigrar de Cuba a Catalunya amb un equipatge de mà compartit entre els quatre. Dins de la maleta hi havia una samarreta de recanvi per a cadascú, les fotos de família, el certificat de soldador del pare i l’únic record que guardàvem de l’avi: un sobre amb pessetes. Amb deu quilograms es pot pesar la vida d’una família; a vegades, amb molt menys.
El nou apartament era buit. Envejava el caos de les cases dels meus amics, amb parets carregades de fotos i dibuixos d’infància: eren cases que parlaven. Després la mare va començar a decorar el nostre menjador amb gerros, flors de plàstic, quadres de Nova York, copes, i copes, i més copes. Aquella espècie de casa-hotel amb records comprats i enginyosament col·locats em feien estimar amb nostàlgia l’apartament on havia nascut, allà on no érem propietaris de res més que la televisió, la nevera, la taula per menjar i els ventiladors.
Ara, dins la meva habitació, hi tinc dos coixins, un llum per a la tauleta de nit sobre la qual dorm un llibre de Jüne Plã i un potet amb oli de coco per quan em fan mal els genolls. Tinc una altra taula més gran, una agenda, un pla per fer esport, un pla més detallat amb els objectius de la setmana, del mes, de l’any, una cartolina amb la conjugació dels verbs en francès, una foto d’un nen que talla el fum d’una bomba atòmica amb un ganivet, uns fulletons que reivindiquen el preu just del raïm i fotos diverses: germana, pare, xicot, combatent cubà, un nen que riu, aigua, una cara mal dibuixada d’una dona que de tan callada sembla trencada i una frase de Simone de Beauvoir que diu que «la qüestió no és que les dones treguin el poder als homes, perquè això no canviaria res al món, sinó que la qüestió és precisament destruir aquesta noció de poder».
Tinc un armari que té jerseis, vestits, malles, pijames. Tinc un llit, un pòster d’un festival rere d’ell, una cadira, una prestatgeria que vaig rescatar del carrer, cables, catànies, pinzells, bolígrafs, cèntims, joguines. Tinc a càrrec no sé quants milers d’objectes, només a la meva habitació. De tant tenir, em crec que realment tinc alguna cosa, alguna cosa de veritat. I no puc fugir un dia, una nit, no puc fugir després d’un sospir, així tan fàcil. Per què hauria hagut de marxar? Quin patir el no tenir i quin avorriment tenir-ho tot.
De petita no tenia més d'una quarta part de les coses que tinc ara i, segons les meves estadístiques, d’aquí a uns anys hauré doblat les propietats. I potser llavors em creuré que la vida es mesura en quilos. Quan potser la pregunta és quanta vida tenim sense quilograms.
