L'he buscat a la casa d'estiu,
i allà, i és rar, no hi era.
W. H. Auden, Digue'm la veritat sobre l'amor (trad. Narcís Comadira)
És possible que comenci en una paraula i se't vagi fent sense adonar-te'n? O és més aviat una forastera que d'un cop obre la porta del teu cos i es fa senyora de casa teva? O potser és una tria? I com el llop, t'ensenya la pota, i tu, amb fam de pena, li dius: vine, vine?
És una necessitat, com el pa, o és més aviat cosa de vi? Té cara? Té la cara d'algú? Quant pesa? Dos quilos o bé set nits? Què et crema? El pit o bé els ulls? On se t'instal·la? A la veu, als cabells, a les espatlles, a les sabates? De què està feta? Del petó que et van fer o de l'amor que et van rebutjar i se t'ha quedat com un toll d'aigua bruta a les mans? És clarivident o és mentidera? El que t'ensenya amb la llanterna és la veritat que no vols veure o és un monstre creat per ella? Què et demana? De què s'alimenta? Del record repetit compulsivament, del que ja saps de sobres que no, de la pulsió d'autodestrucció? És parenta de la bogeria? Del mal vici? És un escurabutxaques? O bé un matalàs fet de plomes? És un paracaigudes o bé una barca? És la punta de l'agulla, la roda d'un tractor, la boira esborrant-te el bosc?
Però oi que quan plores perquè t'has pinçat un dit, plores pel que fa mesos que no dius? Oi que és ella l'única que et tolera ser covarda? Oi que si no fos per ella mai et permetries d'enfosar-te? Oi que la força que et pren, quan se'n va te la torna renovada i doblada? Però, de quin material està feta? De ferro, de vidre o de memòria? És veritat que ningú sap d'on és? Que si creiem que ve d'aquí, sempre ve de molt abans? I que mai ve sola, que és un cubell que es va omplint? Digue'm, si la dius, ella, que és grossa i poderosa, es fa minsa i s'evapora?
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
