Viatgem, et va dir un estiu, per trobar a faltar els qui ens importen. Per enviar postals de paisatges amb boscos i platges paradisíaques a qui sigui que enyorem, a qui sigui que ens ha vingut al cap en cada revolt dels dies de parèntesi. Viatgem per trobar a faltar la gent que ens importa, va dir, i era bonic, perquè volia dir-me que m'havia trobat a faltar, que li havia vingut al cap en cada revolt dels dies de vacances, que tenia ganes de retrobar algun dels nostres racons clandestins sota les voltes d'una plaça o en un bar de menús de l'Eixample, de tornar-me a besar amb urgència a l'ascensor del pis de sa germana. Era bonic que ho digués però no deia res dels viatges de buit, dels que comences sabent que qui sigui que enyores, qui sigui que t'ha vingut al cap en cada revolt de les nits de parèntesi, no serà al lloc de sempre quan hagis tornat. Que tampoc hi seràs tu. Que no saps, de fet, on seràs tu. I que l'enyor no esgarrapa de veres fins que no has obert la porta de casa.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
