Foto: Thodoris N
perquè eres tu l’únic govern que em governa
(Aspencat)
I jo que et recordo rient fins a les llàgrimes per alguna d’aquelles bromes de pronoms febles que només ens feien gràcia a nosaltres, i les ganes infinites de tu. Urgents, automàtiques, enllaçades al teu riure. El teu cos, el meu cos i tots els cossos no normatius que m’han dut al caire del deliri. Nadie tiene sueños eróticos con alguien muy simpático. Tots els somnis quan ja no hi eres. Totes les pells insubstituïbles –belles, simpàtiques, atordidores, úniques. El tou dels dits que em frega un instant els llavis i ja. Tot d’una. Com si. Tots els brindis d’ulls brillants amb un Jack Daniel’s en alguna tasca perduda del nord. Els sorrals de pigues, l’estany d’un melic, la corba suau d’una pestanya, els mugrons que són, simplement, com a mi m’agraden. Con alguien muy simpático. Truites de formatge i cervesa freda al Terra d’Escudella entre riures que anticipaven una altra nit de desig sense xarxes. Ella a l’altra punta, inaccessible –prohibida– i propera alhora, fent broma amb algú que hauria volgut ser jo, i el meu desig impossible estavellant-se contra les ampolles buides dels amics que s’acumulaven damunt la taula del bar. Nadie tiene sueños eróticos con. Nadie. Els cossos que voldries, els cossos que somies, els cossos que no pots, impregnats de somriures. I tots els somnis eròtics d’ahir i d’avui, per escopir a la cara de l’estupidesa que pretén normativitzar el desig.
