Foto: Míriam Pérez
Perquè si la beso el desig torna a créixer com l'extremitat d'una estrella de mar i m'oblido que morirem qualsevol dia i que llavors tant se valdrà que hàgim existit. Que el que escrius potser et fa eterna però el que vius t'ho emportes dins d'un sac d'on treuen el cap fades i monstres i no se n'assabentarà mai ningú. Morirem i potser ens ploraran els gossos que no sabran que hem fet l'amor tantes vegades d'amagat i del revés i sense seny i sense casa. I el que no dius sí que existeix –t'existeix endins, com una pedra negra que tu mateixa t'has nuat al turmell.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
