Foto: Juan Ramón Martos
"No ens fem gaires il·lusions, per si de cas", dic a una amiga via WhatsApp. I a l'acte, me'n penedeixo. Malament rai si no ens fem il·lusions. Si no juguem perquè podem perdre, si no ens embranquem en nous projectes per por de fracassar, si no vivim perquè morirem. La il·lusió sola no fa miracles, però l'apatia és avorrida i ens empobreix l'ànima.
Fer-se il·lusions implica haver concretat un desig, haver-lo situat en l'horitzó de les coses possibles, haver pensat que potser sí. Després vindran passos més antipàtics: fer un pla de negoci, traçar una estratègia. I encara més endavant tocarà posar fil a l'agulla per convertir la il·lusió en realitat. Pel camí hi haurà renúncies, imprevistos, modificacions sobre la marxa. El resultat s'assemblarà poc o molt al que imaginàvem, i pot passar que el balanç final sigui negatiu o fins i tot tràgic. No vam néixer ahir i ja sabem que el Titànic es va enfonsar.
Fer-se il·lusions ens aboca a intentar-ho, a trobar la manera d'arribar-hi. Rendir-se abans d'hora és absurd i trist i no porta enlloc. La patacada ens la podem fotre igualment, i és cert que la decepció serà més fonda si les expectatives eren més altes, però a vegades l'única opció és seguir endavant contra tota lògica, amb ganes de sortir-se'n, sense tirar la tovallola ni quan la cursa fa pujada. Tampoc dic que ens mirem la vida amb un filtre permanent de flors i violes: no vam néixer ahir i ja sabem que la mateixa primavera s'acaba espatllant per un excés de flors, de sol, de calor. Però sembla preferible pecar d'optimista i equivocar-se de tant en tant que instal·lar-se en el pessimisme i tenir sempre raó.
Foto: John Liu
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
