El sol banya els tarongers dibuixant una tangent quasi perfecta i respiro fons sense notar el retorn de l'aire a les galtes. He perdut la noció del temps i els meus peus encara blancs i impregnats d'hivern descansen sobre la terra molla. De lluny els sento riure mentre persegueixen quatre gallines que paguen el preu de la visita dels amants de l'asfalt i se m'escapa un somriure que em fa notar la tibantor del front vermell de sol i de sal.
Hem omplert les motxilles i hem deixat el pis de l'Eixample darrere el blau de l'horitzó que ens vigila. Ha estat fàcil marxar i invocar un estiu fictici en aquest maig que s'allarga com un xiclet i que vol ser llum i vol ser punt i vol ser principi. Ha estat fàcil forçar aquest primer estat amnèsic transitori que ens ha permès deixar els catorze mesos previs a dos-cents quaranta quilòmetres, mentre caminem lleugers sobre sandàlies noves.
La brasa és viva i el sol se'n va darrere els prats de foravila. I vindrà el vespre i seurem al voltant d'una taula amb tovalles blanques i parlarem de nosaltres. I una àvia que ja no és la meva tallarà l'ensaïmada i ens explicarà com els mossos joves pedalejaven fins a Cala Millor per veure les turistes angleses i com l'amor naixia apostant un ball a una caixa de cervesa. I invocarà amb les seves paraules totes les àvies del món –les que hi són i les que no– que amb les seves vides perennes i primes teixiran la xarxa que ens fa d'escut i camí invisible entre el fum d'aquest viure frenètic que ens empeny a les palpentes. I riurem fins que ens faci mal sota les costelles i les orelles ens quedin calentes i serà negra nit en un indret de Mallorca on no us sabria ni portar.
Desfarem el camí entre grills dins el cotxe amb el cor bategant sota la pell vermella. I ens agafarem les mans i ens buscarem les mirades. I ens direm la sort de ser-hi, de tenir-nos i de sentir-nos cada dia més tribu.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
