Al marge superior dret de l'agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Acostumen a ser una successió de jeroglífics escrits amb bolígraf blau o negre que la meva jo del passat ha gargotejat ràpidament alguna tarda. Frases curtes, noms propis, telèfons, adreces o fins i tot paraules sincopades seguides de barres, guions i símbols indesxifrables. Les separen dues ratlles de paper mil·limetrat i un quadret blanc perfectament delimitat, marca obsessiva de la casa, que suposadament omplo de tinta quan ja he anat al súper, quan ja he trucat a "x", enviat aquell correu, acabat aquella presentació, escrit l'article que em fa perdre el son i reservat dos sopars que tinc pendents i no puc ajornar més ara que ja ens deixen.
I la llista creix mentre els dies s'allarguen a la ciutat que mai dorm. I una deixa de ser per fer. Fer, fer i fer. I una deixa de parar per respirar i comença a córrer per llevar-se i, amb el cafè amenaçant encara a la gola, trepitjar el carrer volent ser-ho tot. Volent ser la que sempre sí, la que tot ho pot i mai renuncia. Volent ser la competència i l'estabilitat encarnades. La salut i l'exemple en majúscules. Dos centímetres de productivitat menys cada dia pel pes de les coses-que-ja-no sobre les espatlles. I una deixa de ser per conviure amb aquesta sensació de no arribar mai que infiltra lentament les vèrtebres de la columna dorsal. Amb les palpitacions a les jugulars i les nits llargues compartint matalàs amb la síndrome de l'impostor. La dosi de ganes de viure justes per no engegar-ho tot a rodar.
Al marge superior dret de l'agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Creix i no l'acabo, però respiro i somric i segueixo endavant. Perquè a vegades el no és la resposta i no soc ni tan estable ni tan competent ni tan ordenada ni tan metòdica com voldria i potser aquesta és la gràcia i el secret de tot plegat. Perquè a vegades cal parar per parar de veritat i adonar-te, encara que sigui la tarda d'un dijous de juny enganxifós, que el més important és justament el que no ho sembla.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
