Foto: Inés Cornelles
Jo gairebé no et coneixia, tot i que els últims dos anys hem compartit casa: aquesta, el Catorze –que l’Eva sempre em diu que és casa meva i que, esclar, també era la teva–. Malgrat la convivència, amb prou feines vaig poder parlar dues vegades amb tu, totes dues en celebracions vinculades al nostre domicili comú. La primera –abans que el càncer donés les primeres senyals de mort–, en la festa del primer aniversari de la revista, on ens van presentar; i la segona –després de–, en un dinar al Semproniana, aquesta tardor, amb una colla de col·laboradors del Catorze. Allà vas tenir el detall de fer saber a tothom que jo, el paio descol·locat que s’havia mig amagat al final de la taula, envoltat d’il·lustradors magnífics que no coneixia, i que acabava de presentar-se dient que no sabia ben bé com havia anat a parar allà perquè era actuari i portava tota la vida dedicant-se a fer números, que aquell paio, vas explicar a tothom, de tant en tant també escrivia i acabava de guanyar un premi; jo no havia gosat dir-ho.
Totes dues converses van ser en grup, amb altra gent, així que mai no vaig poder parlar amb tu a soles; però en el dinar al Semproniana, quan jo ja marxava, et vas tirar enrere a la cadira per dir-me que em tenies ben controlat gràcies a una amiga comú que jo vaig conèixer fa una pila d’anys, mentre em barallava amb les matemàtiques a la universitat.
Pocs dies després d’aquest dinar et vaig veure a la Fnac de l’Illa; t’esperaves a l’entrada, amb un grup de gent, per fer-hi una xerrada. Vaig dubtar si acostar-m’hi i mirar de parlar un moment amb tu, només amb tu, ara que sabia que em tenies controlat, però al final no ho vaig fer: està amb altra gent, ves que li diràs tu ara, total, si ja vau parlar abans d’ahir… la meva vergonya –o la covardia quan es disfressa de vergonya– té una capacitat il·limitada per trobar excuses. Ara me’n penedeixo: hauria incrementat en un gens menyspreable 50% el nombre de les nostres converses (ho veus com soc de números). I ja no ho podré fer: sempre seran dues, només dues.
Per això ara només em queda el recurs d’escriure aquí –ara que ja no hi ets–, el que no vaig poder dir-te mai en persona: que gent com tu fa del món un lloc millor, així, en general; i que la meva vida és millor gràcies als teus escrits, així, en particular. I –això ho afegiria ara– que vaig ser prou imbècil com per no dir-t’ho mai en persona. I que t’enyoraré.
Em sembla que els amics et deien Capde; jo no ho vaig ser, d’amic teu –tot i que m’hauria agradat i alguna cosa em diu (potser el tall de cabell) que ens hauríem avingut–, així que et diré Carles. I et confesso, Carles, que estic tan trist com si s’hagués mort un dels meus millors amics.
