Foto: Pepperberryfarm
Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso, tornes a dir, i el cerro, i dónde está tu abuela. Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me Conta-li coses, i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n, jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'enyor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retrobades, que els missatges inesperats a la bústia de veu, que les casualitats no casuals i el vertigen en espiral a la boca de l'estómac. Que el malson. Que la por. Que la força. Que fan menys mal avui els laberints per on te'm perds. Que seguiré contant-te coses, demà i demà-passat, mentre no acabis de caure del tot.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
