Foto: Clay Banks
"No cal que vingui un príncep blau a pintar paraigües vermells que ens aixopluguin de la sordidesa. Però on diu príncep posa-hi somriure d'un infant a les escales del metro, lluna plena de novembre que et sorprèn a primera hora del matí al bell mig del carrer, aroma de cafè en un bar que no havies vist mai i que sempre havia estat allà mateix. Posa-hi qualsevol detall anodí que només tu pots convertir en miracle."
Creixen malgrat tot les tulipes
I la son i el cansament es van desfent de mica en mica, no saps ben bé com. Te'l perds, també, aquest instant que transmuta l'esgotament en somriure, l'ombra soterrada a les parpelles en la llum, avui petita però teva, que has vist expandir-se tantes vegades. Te l'has perdut, també, aquest moment, el salt al buit que et torna a l'ara, als teus peus arrelats, a la sang que t'esclata a les venes. El poema de Creely, potser –cada moment físic, passatger, passatger, és el que / sempre és o sempre va ser, just llavors, just allà–, o, de cop i per fi, tornar a sentir la gana bramant-te als budells, i les ganes de saciar-la. El dolor de debò en uns versos que et glacen per dins i que fan el teu patiment petit i ínfim, gairebé entranyable. I la promesa de la primavera al meteocat –les màximes seran lleugerament o moderadament més altes en conjunt–, i el record d'un paisatge al peu del Montseny on viuen dones fortes i arrelades. I els teus dits que tornen a les tecles i trenquen el silenci. I es fa el miracle.
* text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
