En miracle

La son i el cansament es van desfent de mica en mica

Foto: Clay Banks

 


“No cal que vingui un príncep blau a pintar paraigües vermells que ens aixopluguin de la sordidesa. Però on diu príncep posa-hi somriure d’un infant a les escales del metro, lluna plena de novembre que et sorprèn a primera hora del matí al bell mig del carrer, aroma de cafè en un bar que no havies vist mai i que sempre havia estat allà mateix. Posa-hi qualsevol detall anodí que només tu pots convertir en miracle.”

Creixen malgrat tot les tulipes





I la son i el cansament es van desfent de mica en mica, no saps ben bé com. Te’l perds, també, aquest instant que transmuta l’esgotament en somriure, l’ombra soterrada a les parpelles en la llum, avui petita però teva, que has vist expandir-se tantes vegades. Te l’has perdut, també, aquest moment, el salt al buit que et torna a l’ara, als teus peus arrelats, a la sang que t’esclata a les venes. El poema de Creely, potser –cada moment físic, passatger, passatger, és el que / sempre és o sempre va ser, just llavors, just allà–, o, de cop i per fi, tornar a sentir la gana bramant-te als budells, i les ganes de saciar-la. El dolor de debò en uns versos que et glacen per dins i que fan el teu patiment petit i ínfim, gairebé entranyable. I la promesa de la primavera al meteocat –les màximes seran lleugerament o moderadament més altes en conjunt–, i el record d’un paisatge al peu del Montseny on viuen dones fortes i arrelades. I els teus dits que tornen a les tecles i trenquen el silenci. I es fa el miracle.








* text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Foto: Monestir de Pedralbes
Concert de Nadal al Monestir
Sortegem 2 entrades dobles per gaudir el concert de l'orquestra Verpres d'Arnadí
One
Més entrades...