Foto: Barbara W.
“i potser les nostres siluetes també,
no ho sé,
vestides amb paraules i un barret”
Blaumut, De moment
De moment seuràs damunt del llit que et violenta els somnis i no comptaràs els segons que et caldran per aixecar-te. Rescataràs l’aroma del cafè d’ahir per oblidar que no tens cap ganes d’enfilar les hores d’avui. No contestaràs cap mail, no acceptaràs cap amistat nova al facebook per intentar quedar bé, et mossegaràs la llengua i no diràs que ja en tens una mica prou, que potser que no se t’enamorin tant i t’estimin una mica més. No faràs cap judici ni et comptaràs els cabells blancs ni constataràs el rastre impertinent de les ulleres, que avui no és dia de buscar-te els ulls al vidre dels aparadors.
De moment acceptaràs que els morts, aquest matí, t’ocupin una mica més d’espai que els vius –una mica més que les carícies, que les complicitats, que les hores de somriures i converses davant d’una cervesa el vespre abans que el fred tregui el nas pels carrers del barri. De moment tallaràs les verdures com si la mare no et fes falta. Com si no fos ella aquesta sorra menuda que t’esgarrapa el pit aquest matí de cel netíssim. De moment sortiràs de casa com si volguessis sortir de casa, rebràs el sol i el cel com si els poguessis rebre, pujaràs les escales del metro com si volguessis pujar-les. Respiraràs com si no en sabessis i t’hi haguessis de fixar molt.
De moment.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
