Plantar cara a la ment

La ment és sens dubte la causa de gran part dels nostres problemes. Cal paciència per frenar-ne el funcionament habitual. La ment crea canals pels quals circula una considerable energia cada cop que es forma un pensament. És el mecanisme que dóna origen als hàbits, àmbit indiscutible de l’ego. Els pensaments tenen causes i conseqüències, és a dir un passat que mena cap a l’acció que implica un desig i que condueix cap a un futur. 
 
Romandre ara i aquí és aturar la ment, dominar el cavall salvatge que es desboca cada cop que intentem posar-li regnes. No és bogeria deixar-se endur per un animal salvatge?
 
La ment construeix una imatge idealitzada de nosaltres mateixos. Però aquest fet es pot modificar si estem disposats a trobar les veritats que portem amagades als últims i més recòndits plecs del nostre ben alimentat ego.
 
Escriu l’Adrià de la Marguerite Yourcenar a les seves memòries: “Il est difficile de rester empereur en présence d’un medecin, et difficile aussi de garder sa qualité d’homme” (És difícil seguir sent emperador en presència d’un metge i difícil també mantener la condició d’home), a les Mémoires d’Hadrien, Éditions Gallimard, Folio, pàgina 11.

De la mateixa manera podríem dir que és ben difícil sostenir la idea que tenim de nosaltres mateixos si ens enfrontem a la ment i li demanem explicacions. Som nosaltres els únics capaços d’aconseguir que la nostra ment se senti com l’emperador Adrià davant del metge: despullada i descoberta, dèbil i necessitada. Podem dir-li: Tu qui et penses que ets? O més encara, qui et penses que sóc, jo? Et penses que som el mateix? Et penses que el que creus i crees m’ha de dominar?
 
Hi ha diverses maneres de plantar cara a la ment (exercici, concentració, estudi, meditació), i totes elles són útils en la recerca d’una identitat que ens permeti assolir la serenitat i el bé més preuat: la coincidència entre el que pensem, el que diem i el que fem. En podem dir harmonia, coherència o, en la millor de les accepcions, felicitat.