Foto: Hernán Piñera
Té quaranta-nou anys i tindrà el primer fill. Tu creus que toca, ara? L'han fet fora i ja em diràs com trobarà feina, als seixanta. L'Anna, pobra, va sola als llocs, no deu tenir ningú. Mira'l que és ruc de deixar-se enredar així, jo no ho faria mai. Aquells dos? No duraran ni quatre dies, si és la tercera vegada que ho intenten. El Marc no ha fet res de bo a la vida. Què n'esperes ara? Escolta, després no em diguis que no t'he avisat.
Tenim massa pressa per jutjar i poc temps per comprendre. Posar-ho tot al mateix sac és la manera més ràpida de no deixar ser. Repartir etiquetes -de les que trepitgen- ens fa sentir superiors. Com si ens miréssim el món quatre pisos amunt i tinguéssim dret d'assenyalar-ho tot (menys a nosaltres). I potser és per estar tan lluny els uns dels altres, per aquesta miopia tan nostra, que se'ns escapa el matís, el perquè. Allò que permet que entre el tot i el res hi hagi l'excepció.
Però tard o d'hora a tots ens toca abaixar el cap i empassar-nos el sí quan la vida diu no. Som més petits, menys importants. Fins i tot més ridículs. I les distàncies entre nosaltres són tan curtes que, en qualsevol moment, al teu lloc hi podria ser jo.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
