Foto: ArTeTeTrA
Si em veiessis avui, tornaries a dir-me Fas cara de tardor. I aquest cop potser et diria que fa setmanes que se m'ha instal·lat l'hivern entre la pell i la sang i que tinc novembre congelat a les venes. Que no trobo la manera de fer-lo ploure. Que no ploro, que ja no en sé, que se m'entela l'ànima els matins cendrosos de dilluns i no puc ni dibuixar el seu nom a les finestres. Que se m'ha aturat la vida en el desig de silenci. Que no m'acostumo al fred i torno a dormir amb jersei de llana i bosses d'aigua calenta. Que hauria trucat avui per dir Ho sento, per dir Em moro de fred però m'agradaria que vinguessis al barri a prendre una cervesa en qualsevol terrassa mentre fumes una cigarreta rere l'altra i m'expliques com et passa la vida pel cos i no puc evitar tornar a imaginar-me com era jo quan en tenia vint-i-pocs i desitjar tenir menys por la propera vida.
La neboda m'envia un petó gros des de la pantalla del mòbil. Potser vindrà la pluja després d'aquest somriure.
* text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
