Quan sigui gran

La pregunta, per desgastada, pot semblar innocent, però no ho és gens

Foto: Marialaura Gionfriddo
Foto: Marialaura Gionfriddo

Que què vol ser quan sigui gran, pregunta ella, perquè les preguntes fàcils no són el seu fort. A ell l’interrogant li cau a sobre com una copa de vi gairebé buida: d’entrada se li regira el cor, però ben aviat s’adona que tampoc no n’hi ha per tant, que d’aquesta podrà sortir-se’n sense gaires estralls. La pregunta, per desgastada, pot semblar innocent, però no ho és gens: ho sap ell i ho sap ella i ell sap que ella ho sap i viceversa, que no és tan mal d’entendre.

Ell posa cara de rumiar-s’ho bé. Ella posa una cara indescriptible i decideix que li agrada la cara que posa ell quan rumia. D’entrada, a ell li venen al cap un parell de respostes d’aparença profunda i filosòfica. «De gran vull ser feliç, de gran vull ser savi, de gran, en definitiva, vull ser gran, estimada». Sonen bé, es diu l’home a ell mateix, però a ella no li comenta les respostes, no li explica que troba que sonen bé, sobretot no s’hi dirigeix amb l’apel·latiu «estimada», perlamordedéu, que és el primer cop que es veuen i fins i tot un home a l’antiga com ell ja sap que aquests paternalismes fa temps que no es porten. La lleugeresa amb què la dona beu un glop de Coca-Cola fa sospitar l’home que tal vegada s’ha equivocat, que potser la pregunta d’ella té una intenció més concreta, més pragmàtica; més de recursos humans i de carta de presentació; la mena de pregunta que deu ser habitual a les primeres cites avui en dia.

L’home té cinquanta-dos anys i és economista. Bé, comptable, però economista és el que li ha dit a ella, que les mentidetes petites no compten, ell com a comptable bé que ho sap. I si ha maquillat una miqueta la realitat és perquè justament ha temut que la realitat li semblés poca cosa, a ella, que la gent que es coneix com s’han conegut ells sovint desitja aparcar-la durant una estona, la realitat. Qui sap, enraona l’home, si ella li hauria arribat a fer la pregunta de què vol ser quan sigui gran, d’haver sabut que ell era comptable. L’home fa un càlcul ràpid i decideix que són moltes les probabilitats que la dona hagués conclòs que a un comptable de cinquanta-dos anys no li queda gaire més camí per recórrer ni massa més opcions de tornar gran.

El cambrer serveix la comanda a la parella i hi afegeix un bol petit d’olives. Ella se’n cruspeix un parell i ell ensuma l’olor tan deliciosa que emana dels espaguetis a la carbonara d’ella, del peix al forn d’ell, de la barreja olfactiva de tots dos plats. I com que la gana s’imposa i les neurones, cansades, han marxat cap a l’estómac, l’home sospira, clava la forqueta al llom del bacallà i, just abans d’endur-se’n un tros generós a la boca, li amolla a la dona la resposta més bàsica i ridículament prosaica que se li hauria pogut ocórrer: «Quan jo sigui gran, diu, vull continuar menjant peix al forn amb algú a qui li agradi la pasta a la carbonara». Aleshores ell tanca els ulls per gaudir dels matisos de l’àpat, i amb els ulls tancats no pot veure com la dona el contempla extasiada, embadalida; convençuda que aquella és la declaració d’intencions més romàntica, lúcida, críptica, profunda i filosòfica que sens dubte ha sentit mai.

Comentaris

    Alba Centelles Juny 4, 2021 7:09 am
    Fantàstic i molt oportú per al temps d'etiquetes i projeccions constants en el que vivim. Sembla que, cada cop més, tot el que som i serem té més a veure amb l'ego que amb el Ser en la més simple essència.

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...