Foto: Marialaura Gionfriddo
Foto: Marialaura Gionfriddo

Que què vol ser quan sigui gran, pregunta ella, perquè les preguntes fàcils no són el seu fort. A ell l’interrogant li cau a sobre com una copa de vi gairebé buida: d’entrada se li regira el cor, però ben aviat s’adona que tampoc no n’hi ha per tant, que d’aquesta podrà sortir-se’n sense gaires estralls. La pregunta, per desgastada, pot semblar innocent, però no ho és gens: ho sap ell i ho sap ella i ell sap que ella ho sap i viceversa, que no és tan mal d’entendre.

Ell posa cara de rumiar-s’ho bé. Ella posa una cara indescriptible i decideix que li agrada la cara que posa ell quan rumia. D’entrada, a ell li venen al cap un parell de respostes d’aparença profunda i filosòfica. «De gran vull ser feliç, de gran vull ser savi, de gran, en definitiva, vull ser gran, estimada». Sonen bé, es diu l’home a ell mateix, però a ella no li comenta les respostes, no li explica que troba que sonen bé, sobretot no s’hi dirigeix amb l’apel·latiu «estimada», perlamordedéu, que és el primer cop que es veuen i fins i tot un home a l’antiga com ell ja sap que aquests paternalismes fa temps que no es porten. La lleugeresa amb què la dona beu un glop de Coca-Cola fa sospitar l’home que tal vegada s’ha equivocat, que potser la pregunta d’ella té una intenció més concreta, més pragmàtica; més de recursos humans i de carta de presentació; la mena de pregunta que deu ser habitual a les primeres cites avui en dia.

L’home té cinquanta-dos anys i és economista. Bé, comptable, però economista és el que li ha dit a ella, que les mentidetes petites no compten, ell com a comptable bé que ho sap. I si ha maquillat una miqueta la realitat és perquè justament ha temut que la realitat li semblés poca cosa, a ella, que la gent que es coneix com s’han conegut ells sovint desitja aparcar-la durant una estona, la realitat. Qui sap, enraona l’home, si ella li hauria arribat a fer la pregunta de què vol ser quan sigui gran, d’haver sabut que ell era comptable. L’home fa un càlcul ràpid i decideix que són moltes les probabilitats que la dona hagués conclòs que a un comptable de cinquanta-dos anys no li queda gaire més camí per recórrer ni massa més opcions de tornar gran.

El cambrer serveix la comanda a la parella i hi afegeix un bol petit d’olives. Ella se’n cruspeix un parell i ell ensuma l’olor tan deliciosa que emana dels espaguetis a la carbonara d’ella, del peix al forn d’ell, de la barreja olfactiva de tots dos plats. I com que la gana s’imposa i les neurones, cansades, han marxat cap a l’estómac, l’home sospira, clava la forqueta al llom del bacallà i, just abans d’endur-se’n un tros generós a la boca, li amolla a la dona la resposta més bàsica i ridículament prosaica que se li hauria pogut ocórrer: «Quan jo sigui gran, diu, vull continuar menjant peix al forn amb algú a qui li agradi la pasta a la carbonara». Aleshores ell tanca els ulls per gaudir dels matisos de l’àpat, i amb els ulls tancats no pot veure com la dona el contempla extasiada, embadalida; convençuda que aquella és la declaració d’intencions més romàntica, lúcida, críptica, profunda i filosòfica que sens dubte ha sentit mai.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alba Centelles a juny 04, 2021 | 07:09
    Alba Centelles juny 04, 2021 | 07:09
    Fantàstic i molt oportú per al temps d'etiquetes i projeccions constants en el que vivim. Sembla que, cada cop més, tot el que som i serem té més a veure amb l'ego que amb el Ser en la més simple essència.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix