Hi ha moltes maneres d’acabar les coses. Sobretot, però, n’hi ha dues: bé o malament. De petita, a ella no li agraden els finals, per això es passa els primers vuit anys d’existència prescindint del desenllaç de les pel·lícules que li posen els pares. Per a ella, les històries s’acaben al nus, just abans que els enamorats es retrobin; quan falten pocs minuts perquè el dolent sigui derrotat, perquè triomfi el protagonista, perquè el final sigui feliç. El seu contacte infantil amb la ficció es limita a les trames prèvies al gir de guió; interioritza prematurament la incertesa que acompanya les parts centrals de la trama, la sensació que tot pot tombar cap a un costat o cap a l’altre en qualsevol moment. El fet de no incorporar a la seva incipient experiència emocional una mostra significativa de finals de ficció infantil li impedeix a ella alimentar l’esperança ingènua d’una vida plena de coses que acaben bé. Als pares no els convenç aquesta manera de fer; li expliquen que els finals són part de qualsevol història i que no cal que pateixi, que a les pel·lícules per a nins i nines els finals no fan mal. Ella els pregunta si a la vida real els finals poden fer mal; com que els pares no saben què respondre, consenten que ella continuï nodrint aquesta forma d’excentricitat precoç, i ella ho fa fins als vuit anys.
Quan fa dos mesos que ha bufat les vuit espelmes, però, mor en Petitó, el hàmster que la padrina li havia regalat el dia del seu setè aniversari. Ella li va posar Petitó per diferenciar-lo d’en Petit, el hàmster que l’havia precedit i que havia mort prematurament, amb només dos mesos de vida, a causa d’un excés d’exercici cardiovascular damunt la seva rodeta. Això ella ho sap més tard, és clar. Els pares, coneixedors del seu rebuig als finals, li havien dit que en Petit havia marxat de viatge amb uns amics seus i que no tenia cap data de tornada concreta. Aquesta idea de transitorietat, d’indefinició cronològica, l’havia conhortat aleshores: un viatge, al capdavall, era reversible i temporal; la mort, en canvi, no.
Quan mor en Petitó, ningú no l’hi pot amagar, perquè la casualitat vol que sigui ella la persona que, de camí al lavabo a les dues de la matinada, se’l troba a la gàbia, amb la panxa enlaire, el cos contret i la cara congelada en una ganyota de felicitat. No debades, en Petitó, a diferència d’en Petit, mor d’obesitat: una bola de greix que deixa de respirar amb la panxa plena. Anys més tard, la mare li explica que el sobrepès d’en Petitó es deu al poc ús que fa de la rodeta per fer exercici. Es veu que, preocupada per la possibilitat que el segon hàmster tingui el cor fràgil del primer, la mare li concedeix al segon una vida plàcidament sedentària i únicament interrompuda per la presència molt esporàdica de la rodeta que, quatre dies de cada set, la mare s’oblida de tornar al seu lloc. El cadàver d’en Petitó no fa honor al seu nom: fa tres-cents grams, com a mínim, que en Petitó va deixar de ser petitó.
Si bé té clar que els pares s’escandalitzarien en cas de presenciar l’escena, quan ella troba el cos sec del hàmster decideix agafar la gàbia i col·locar-la damunt la taula de la cuina. Aleshores ella observa el cadàver d’en Petitó, que de sobte sembla un ninot de peluix sotmès a massa rentades. Aprofitant el silenci compensatori que s’incrusta a les llars familiars de tràfec diürn, contempla llargament el primer final de la seva vida. Al cap d’una estona que podrien ser quinze minuts o mitja hora, les galtes li couen una mica, com quan la sal de l’aigua de la mar roman damunt la pell durant molt de temps. En llepar-se la part superior del llavi, que té un gust salat, ella s’adona que ha plorat.
Decideix tornar la gàbia al lloc que li pertoca; quan el pare o la mare se la trobin, ella deixarà que facin el que vulguin amb el cos d’en Petitó i es creurà els viatges que s’inventin per tornar passatger allò que ja és irreversible. I tanmateix, els pares deuen sospitar alguna cosa quan, a partir de l’endemà, ella exigeix veure tots els finals de pel·lícula que s’ha perdut; tots, un rere l’altre, accelerant amb el comandament el principi i el nus fins arribar a uns desenllaços que no la fan plorar gens, no sap si perquè no són prou tristos o perquè ella ja ho ha plorat tot amb en Petitó.
En Petitó és el primer dels molts finals de la seva vida. De fet, quan fa quasi dues dècades que ha mort en Petitó, ella constata que, en efecte, hi ha moltes maneres d’acabar les coses; sobretot, però, n’hi ha dues, les que ja sabia: bé o malament. També aprèn que hi ha moltes maneres d’acabar les relacions; sobretot, però, n’hi ha dues: amb dignitat o sense. I, per damunt de cap altra cosa, amb els anys ella encara tindrà temps de concloure que hi ha moltes maneres d’acabar l’amor; sobretot, però, n’hi ha dues: amb cicatrius o amb ferides de mort. A vegades, quan els finals es fan feixucs, ella s’asseu a la taula de la cuina i, en silenci, enyora la senzillesa del final d’en Petitó.
