Foto: Samantha Evans Photography Seguir
Per fer la truita, em deies, s'han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M'ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra –emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s'han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adeu i hauria d'arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre't fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m'hi fins al moll de l'os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m'ha tornat a fer por cap trencadissa. I a la vida, ja vam dir-ho, no hi hem vingut a passar-hi de puntetes.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
