El senyor Sommer i l'ós polar

Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre.

Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra com una segona pell a les espatlles, a les galtes, a les cuixes, com l'abraçada que et fa a l'estació, T'estimo molt, Jo també t'estimo molt, [i no tens ni idea de quantes vegades m'has salvat de l'abisme]. Retens la sal a la pell per no oblidar mai aquesta tarda d'estiu –la sorra que bull, la nuesa oferta al cel, la soledat feta miques dins el blau.

* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.