No discutiré que dia trenta-u de desembre és el darrer dia de l’any. L’any nou, però, i ens posem com ens posem, comença al setembre. El setembre és un mes de primeres vegades; cap altre període ens connecta d’una manera tan immediata amb la memòria emocional més incipient, amb una infància plena d’inicis que, sense inicis i sense setembres, no seria infància. Quan ets petit no tornes gran fins que poses els peus a l’escola sent un dels que l’any anterior eren els grans; quan ets petit, doncs, i indistintament del dia que celebres l’aniversari, no tens un any més fins que puges de curs al setembre.
El setembre, per una qüestió de principis, també consolida finals: quan arriba fa definitiu l’adeu a l’estiu, a les vacances, a les migdiades amb ventilador, a les expectatives que es perfilen, es moderen o s’esvaeixen havent començat l’escola. El setembre dona el tret de sortida als dies curts, a les nits fresques; als canvis d’armari fets amb por i amb dubtes, que encara estem a la pròrroga estival, que qualsevol dia obrirem els ulls i serà hivern.
El setembre és de color terra amb tonalitats ocres; és l’olor de fulla humida i un renou de katiusca que trepitja bassiots. El setembre, doncs, recopila els millors tòpics tardorencs, perquè ni la tardor ni l’estiu ni la primavera ni l’hivern tendrien la mateixa gràcia sense els tòpics que els pertoquen. La nostàlgia celebra l’aniversari al setembre, també: la concebem eufòrics, entre brindis i raïm, al desembre, i no és fins al cap de nou mesos, quan l’entorn acompanya, que la nostàlgia treu el cap.
El setembre és un mes de transició, l’avantsala de la resta de l’any, el primer mes de la resta de la nostra vida. Al setembre tornem una mica més grans i una mica petits; projectem i enyorem, planifiquem i recordem a curt i mitjà termini. I per això no discutiré que dia trenta-u de desembre és el darrer dia de l’any. L’any nou, però, i ens posem com ens posem, comença al setembre.
