Mentre la gent t'avanci pels costats, veuràs el que ara mateix ningú veu: la fulla que s'ha desprès de la branca i es balanceja en l'aire.
El que et passava per alt anirà existint, però no de cop, un a un se t'anirà presentant: l'herba tímida del carril bici, les dues rodetes del carro de la compra d'un senyor endormiscat, la gota que cau d'un balcó i fa espurnes d'aigua a contrallum. Com si en la velocitat de Barcelona hi hagués amagat un altre ritme: el dels detalls. Entre els qui van atabalats amb el mòbil com anaves tu ahir, reconeixeràs els qui s'encanten –són pocs i fan un posat de mig perduts. Una dona que bada s'adona que te la mires i et somriu –i li diries gràcies. Un nen amb la cara pintada de gat arrufa el nas i son àvia l'engresca: ¿Vols pujar al caminador? I diràs: aquests són dels meus, ¿per què no fem una tribu?
No et saltaràs el semàfor vermell: senyores i senyors, avui em nego a ser com vostès. No agafaràs dreceres, no pujaràs al V19, el manament: no t'entregaràs a l'ànsia de les presses. No ho faràs, avui no, això d'accelerar-te encara que no tinguis urgències. Els ulls no seran a dintre el cap –no veuràs, encegada, el que has de fer, on has d'anar, qui enyores, qui ets, qui seràs–, sinó fora. Com si haguessis recuperat la vista, veuràs, apartades, fulles de tardor: una part de tu també viu en un altre temps: caducat, però insistent. I et diràs: ¿és així de visible tot el que ja no? Però no t'entristeixis, au, no et despistis: ¿has vist quines balconeres i vidrieres? ¿t'imagines un dia viure en una casa tan bonica?
A l'arbre vermell del passeig de Sant Joan no t'aturaràs per fer-li fotos, sinó per saludar-lo. L'aire suau t'inflarà l'acabat del vestit. Et fixaràs en ximpleries: els números de les matrícules, la brusa blau marí –quin bon gust!– d'una senyora, els noms amb què han batejat les botigues, els rínxols de les façanes, els porticons verds, les quatre capes d'escorça d'un plataner. I caminant caminant, la boira que t'havia ensopit tot el dia es difuminarà. Cames, ¿m'esteu tornant l'alegria? Però al cap sentiràs, així de lluny, la veu de la ciutat: "Sembla que no tinguis res a fer". Doncs no, li contestaràs, i faràs el que fa anys que no feies: seure en un banc i veure la gent passar. "Sembla que no tinguis rumb", insistirà, burleta. Tens raó, no sé a quin carrer soc, i tampoc ho vull saber. Al cantó, un edifici blanc i elegant: ¿què deu ser? Oh, la Casa Macaya per darrere. Perdre't per provocar-te la sorpresa.
I xino-xano, desprogramaràs les cames: ja no resseguiràs camins, te'ls inventaràs. I se't farà un caminar mig de nen mig de foraster. I te n'adonaràs: quan vas ràpid només existeix el lloc on vols arribar, quan no saps on vas l'únic que importa és el que et vas trobant. Però no només això, en bus parpelleges: les cases apareixen i desapareixen; a peu, les mires: duren el que vulguis que duri el temps de mirar-les. I caminant caminant, sortiràs del teu cos per convertir-te en l'empedrat de la vorera, en la fulla a destemps, en les passes del noi del davant.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
