Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara
escriure és esperar-te.
Mireia Calafell, Encara, del llibre Tantes mudes
Escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Res del que he escrit no t'ha retornat a casa. Res del que escric no et retorna ja. Em sobra un llibre sencer i em falta la llet de civada que m'escalfaves en un cassó cada vespre perquè m'adormís tranquil·la. Em sobren la pena i el fred, aquesta nit. I totes les paraules que escric per espolsar-les.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
