Foto: Sven Scheuermeier
Ja quasi que no tinc temps per parar-me al mig del carrer, estendre els braços i agafar tot l’aire que em modela. M’agrada quan als meus pulmons hi habita un petit trosset de temps que se m’alenteix al pit. Com tot en aquesta vida, és impossible contenir-lo eternament, i quan les formigues de la impaciència mosseguen insistentment la pell, deixo anar una calma tèbia per la boca, mentre procuro no perdre la inèrcia del gest natural d’agafar oxigen. Tot se’m trenca en aquell instant; una pau que no dura per sempre no és mai una pau volguda.
Ja he après a callar una mica més del que ho feia. Escoltar és una cambra. Abans, hi ha un portal ample on molta gent s’hi recolza, però pocs s’hi acosten per travessar-lo. Hi he saludat coses molt interessants, allà a dins. Saber entendre els sorolls del dubte i llegir els caminets que marquen els extrems dels teus ulls. Per instruir-me en la senzillesa d’escoltar, també m’han ensenyat a mirar. I a vegades tenim les mans tan sòrdides, arrebossades amb el fang de l’avarícia, que no veiem ningú, ni tan sols intuïm res. Ni somriures, ni llàgrimes, ni vida, ni mort.
Ja sé que els drames cadascú els subtitula amb el seu llenguatge, i que tots tenim vespres de cotó fluix on en lloc de sentir-hi per un hi sentim per mil. La pantalla del meu ordinador a les nou canvia de color, i aquell fanal taronja que tartamudeja cada nit fa que tot sigui normal. Ens acostumem als decimals i renunciem als somnis alts. Aquest món no funciona bé; vivim a trompicons i encara ha de ploure a bots i barrals. És una obvietat que algú amb dos dits de front ja mai no podrà negar. Algun dia aquesta estàtua també caurà.
