Foto: Bruno Cervera
El moment de màxima eufòria és quan surto a llençar les escombraries. Ahir em vaig deixar la del lavabo, o sigui que avui hi he tornat i, mig embogida, com si estigués pel mig del camp, he corregut fins al contenidor. Duc a la jaqueta un dels últims esprais de sabó de la farmàcia i em rento les mans quan obro el pany de la porta de baix, quan llenço la bossa i quan torno per la vorera i no toco res però no fos cas que alguna partícula, ves a saber com, se m'hagués filtrat a la pell. Confesso que he comprat coses inútils al súper, i que he mirat amb cara d’assassina la persona que ha tossit a deu metres de mi. I que ja sé què fan tots els veïns del davant: la del primer pis, que treballa amb l’ordinador, ja és la meva companya de feina; a la que fa rotacions amb els braços i es toca la panxa de sis o set mesos li desitjo que li vagi tot bé, i l’home rapat que fa seixanta flexions per minut, dir-te que t’he intentat imitar, amb la Rosalía de fons, però que estic més cascada del que creia.
Quan el Rhoy, un dels companys de pis, se’n va a treballar, és com si el meu fill se n’anés a la guerra. Vesteixo lliure i cutre: amb la jaqueta verda, el jersei lila i les vambes de flors que tenia tirades a l’armari. Em sento indefensa quan vaig al Suma i veig que tothom va amb mascareta menys jo. Faig videotrucades i acaparo totes les tasses de cafè del pis. Tinc papers de llibreta amb totes les coses que he de fer, mails per respondre, i una muntanya de llibres que em miren de reüll i em diuen: va, agafa’m, no m’havies de llegir? Què se n’ha fet d’aquell deliri? Faig entrevistes per telèfon, cosa que mai he volgut, i mira, tampoc està tan malament, i m’estiro al llit mentre una psicòloga m’explica que el virus més letal és el de la por. Dino –concretament, ara em faig el dinar– a les 12:59 i no a les 15:00 o 16.00 o quan recordo que he de menjar. Comparteixo la taula de vidre del sofà amb els del pis, i parlem, i quina sort que encara no ens haguem barallat. Ah, i amb la tablet mirem el telenotícies, com fa mil anys. Reenvio les xorrades que em fan riure: una noia lloga el seu gos, el Bitxu, i a mi, que em fan por, ves a saber si potser en trauria un a passejar. Subratllo La Pesta d’Albert Camus, i em torna la paranoia. Enmig d’aquest merder, llegeixo que Barcelona està menys contaminada i que han frenat desnonaments, i dic: mira, almenys. No gasto diners fent cafès a fora, i trobo que fer-lo a casa, amb l’olor que fa el primer fum que surt de la cafetera, té un no sé què diferent.
El primer dia, i el segon i el tercer, a estones estava mig il·luminada, i pensava: d’això, en traurem pistes per aprendre a viure d’una altra manera. I mirava com el veí de baix, aquell home que em fa por, podava el llimoner: i pensava en les coses que em sobren a la meva vida. En la importància del temps lent, en com desaccelerar-nos, sortir de la roda boja de córrer, potser ens desactiva el fer-fer-fer: però ara mateix estic a l’habitació fent-fent-fent. El primer dia mirava Twitter i de debò que embogia, de tanta ànsia que s’hi respira, i llavors sortia al balcó i mirava les llimones, les nespres verdes: n’hi ha quatre o cinc amb una mica de groc, de primavera. També vaig seguir amb els ulls el vol d’un ocell petit, que ves que li expliques d’estar tancat.
De debò que vull aprendre’n coses, que de tot això en tregui algunes lliçons, però avui soc la que fa estiraments escoltant Grease, la que al menjador aixeca molt les cames fent veure que puja escales, la que enveja els ocells que abans no veia, la que obre la finestra perquè corri l’aire, la que neteja el pany de la cuina abans d’anar a dormir. La que, més que el d'un gran amor, avui té aquest desig íntim: que s’omplin les escombraries per oferir-me voluntària a llençar-les.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
