Foto: srgpicker
La sort més gran de la meva vida és haver conegut l’Eva. No ho dic gaire. Perquè soc rara i reservada i ai, que potser ara no toca i després encara menys. Però m’hi atreveixo perquè, Carles, vas escriure que ens hem de dir coses boniques. Veritats boniques. I prou que ho és aquesta, oi? A més, he pensat que sí, que més val ser prudent per rondinar, i més valent per valorar.
Amb ella et vaig conèixer a tu. No t’ho negaré: el primer dia, quan vas entrar pel despatx, estava asseguda i mentre t’apropaves pel passadís, et veia gegant, immens. Altíssim. Quin respecte, és ell. Però tampoc et pensis que va durar gaire, eh? Potser aquell dia i gràcies. Aviat vaig veure que el que t’interessava era mirar-te la vida escurçant distàncies. De fet, el que més admirava era aquesta punteria teva pel matís. Per veure el que costa tant de veure. I encertar-ho.
Aquest dissabte, als Hostalets, ens van proposar que tanquéssim els ulls i penséssim en moments compartits amb tu. No és que en tingui gaires, tampoc és que et conegués tant. Però vaig reviure aquell dia a Saragossa. Mentre dinàvem, em vas explicar com en aquella escola de rics se’n reien dels teus texans de marca no-t’hi-fixis. Fins que un dia et vas plantar a classe amb uns Levi's i, entre les butxaques, l’orgull a punt de sortir. Els devia resultar insuportable perquè et van tirar a terra, et van arrencar totes les etiquetes i et van dir que ja no eren de marca. Després, en lloc de renegar dels Levi's, en vas dur sempre més.
Quanta gent ha arribat a plorar per tu. Jo mateixa vaig treure la pena així de cop, al cotxe, amb la Maria i la Míriam; o ahir, quan la dona del forn em donava el canvi del tallat. Però no vull parlar d’aquesta tristesa que ha quedat a mitja gola. Així encallada. Sinó de com d’aquest buit m’ha nascut una necessitat urgent d’estimar. De dir-ho, d’escriure-ho, de fer-ho. Aquesta pressa per abraçar la vida. Com si davant de la mort, l’amor, com els teus Levi's, encara fos més tossut.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
