Tornar a escriure

Crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t'he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m'obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre –la risa, la risa– sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d'ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d'amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer.

Ara que ric amb tu i l'angoixa de perdre's es dilueix abans de néixer mesclada en les nostres bromes i també en la nostra pena suau i sense arestes sé que sabré dir-lo, que voldré dir-lo, aquest moment d'avui, aquesta estona recuperada i inesborrable. Que les cendres que han tornat a la terra m'han deixat espai al cos i als somnis. Que plorar-la avui amb tu a la vora és estimar-la sense àncores, sense brides, sense resistència. Que a més de la vida em va donar la teva, la seva, perquè ens acompanyéssim sempre que calgués tornar a travessar oceans. Salvarem aquest caminant damunt de l'aigua, i tornarem a creure en els miracles –en el riure que torna, en la pena que fuig, en el desig impacient de dir el nostre moment d'ara, la nostra tendresa, la nostra sang.    
 


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.