Foto: isorepublic
"Escapa't del cos que et dorm al costat i fa anys que no t'estima i vés a buscar unes mans petites com la pluja"
Creixen malgrat tot les tulipes
Els arbres al riu i el riu al cel. O al revés. Tota la pena al riu i tu per l'autopista taral·lejant Dusminguet com si fos ahir que ballaves a la rambla del Raval mentre escopies la culpa a les clavegueres. Com si fos ahir que somreies amb ulls tristos i ni tan sols intuïes la llum d'avui. El somriure d'avui. Les ganes d'avui. El desig d'avui. I fas un altre cop la llista: tornar a conduir, tornar a escriure, decidir què vols fer amb el teu temps, decidir què vols fer amb el teu cos. Tornar a creure que pots. Que has vingut aquí a expandir-te, a arriscar-te, a tirar-te en paracaigudes amb tota la por travessant-te les costelles. A vessar tendresa com si no hi hagués res més al món que l'esquena que acarones. Estimar una, dues, tres, quatre, cinc o sis vegades –i totes, totes, sense xarxa. Quedar-te quan el més fàcil és fugir. No cremar cap nau. Tornar a ser, tornar a caminar, tornar a nedar. La llista un altre cop, de tot el que has recuperat aquesta dècada que estàs a punt d'acomiadar. Tornar a escriure, tornar a conduir, tornar a creure.
I tot el trajecte dient gràcies, com un mantra.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
