Diumenge, 5 de febrer
L’Oscar practica el piano amb els auriculars mentre jo escric. Sense volum, el teclat sona com si l’estigués fent anar un estenotipista. De tant en tant –un cop a la setmana, o cada dues– fa que se senti, i me’n sorprèn l’evolució: de vegades fabulo que, qualsevol dia, es traurà els auriculars i es posarà a tocar la Fantasia-impromptu.
Dilluns, 6 de febrer
He conegut uns quants escriptors que fa temps que admirava (el Jesús, el Juanma, el Miguel Ángel) i d’altres que encara no havia llegit (el Joan Jordi i la Bibiana). Em faltarà temps per fer-ho amb tots –hi ha massa lectures per tancar en les pròximes setmanes, i sóc la més lenta a aquest costat del Llobregat– però el meu cap ha començat a maquinar per encabir-los en una jornada on ja fa temps que no hi cap res. Em nego a privar-me del caprici sense haver après, abans, a dir no al món. L’entusiasme el pagaré amb hores de son.
Sóc entusiasta, perfeccionista i impacient; no sé si per aquest ordre. Egoista, de vegades; exigent, amb mi i els altres. I també inconformista: de petita, el pare d’un company, pensant que no el sentia, em va definir com a “advocada de causes perdudes”. M’hi reconec, en aquesta barreja d’idealisme i ingenuïtat que ratlla l’estultícia. Potser per això solc anar per la vida amb el lliri a la mà, confiant en la bondat dels desconeguts –i també dels coneguts– i incapaç d’imaginar-los enredats en la mesquinesa, embarcats en l’enveja, la hipocresia o l’engany. La misèria humana em decep, encara.
Dimarts, 7 de febrer
Avui ha sortit la traducció: la novel·la ja crida en dues llengües. No és el text, el que m’importa d’aquestes Matrioixques, sinó el crit, fruit del deute moral que vaig contraure amb elles un matí glaçat, a la galeria 5 de la presó model. Faré el que sigui al meu abast per eixamplar el crit d’aquestes dones i portar-lo lluny.
Al vespre he anat amb el Miguel Ángel a la llibreria Ona. D’ell em va agradar molt El dolor de los demás i ara en vull llegir el nou text, Anoxia. Al matí he demanat a la Iolanda si li deixaria tocar el piano mentre jo provo de cantar. Si hagués de posar-hi un titular, declararia que escrivim força millor que no actuem –en cas que del que hem fet se’n pogués dir actuació–. Hi havia un editor alemany que no ens traduirà; algú li havia dit que fèiem un concert.
[Les fotos del Joel, però, són tan boniques que als nostres caps recordarem aquest vespre –que ja hem idealitzat– durant molts anys.]
Dimecres, 8 de febrer
Tot el matí que he estat emboirada, exhausta, amb unes ganes de plorar inconcretes que m’han acompanyat pel carrer, anant i sortint de la feina: com el dia. Després de plegar he rebut una molt bona notícia, la millor de les possibles, però la pressió al pit no ha marxat. Pujant per Regàs m’ha aparegut a twitter (ja ho sé i és lamentable: he de deixar de remenar el mòbil quan camino) la foto que, suposo, deu estar fent la volta al món arran de la tragèdia, i he plorat. M’he sentit impostora perquè a mi no em passava res i estava sana i viva, i aquell home només tenia una mà a dins la seva que se li ha anat refredant i de la qual haurà hagut de separar-se, tard o d’hora.
M’he fos un tros de xocolata en llet calenta mentre pensava que estic cansada i prou, que faig massa coses, que ma mare llegirà això que ara escric i em farà una brometa per introduir el tema i llavors em dirà el que ja sabem –que és com dir que Ja saps el que et toca–, i que jo contestaré que Vale, mama, però que ara no és moment. Que ja deixaré coses; que ara només necessito parar i dormir una mica.
Dijous, 9 de febrer
Avui m’ha fallat un projecte que semblava possible. Tenia alguna cosa de reconeixement, de consagració mínima que –ho confesso– m’alegrava. Ja havia fallat una vegada, aquest mateix projecte, per una pandèmia de res. Però tot no pot ser, i jo soc –i ho he estat quasi sempre– una persona afortunada.
Recordo una tarda, fa uns quants anys, amb l’Abril plorant de frustració no sé per què. «Ja ho sé, mama; ja ho sé. I ara em diràs que els problemes de la vida són uns altres».
Divendres, 10 de febrer
L’arpista que toca al transbordament entre l’L3 i els catalans m’alegra un migdia d’anar tard, corrents, com sempre.
Sortint de francès –ahir, per fi, vam acabar d’examinar-nos–, l’Àngel i el Jordi recomanaven Animal negre tristesa. L’Erola també me n’ha parlat. Arribant a casa he entrat a la Beckett per comprar-hi entrades. Hi anirem demà. No he gosat plantejar-me un diumenge a la tarda, no fos cas.
Dissabte, 11 de febrer
He sortit a comprar pastissets per demà i no he pogut resistir-me a un croissant banyat de xocolata negra. “És buit”, m’han advertit, però m’ha estat igual. No he pogut esperar-me –mai no puc– i l’he atacat a la sortida. He fracassat en l’empresa de menjar-lo amb dignitat, tornant a casa; la cobertura cruixia a cada mossegada i en l’intent de recollir-la dins el sobre he compromès seriosament, i més d’un cop, l’horitzontalitat de les postres. Demà veurem com han quedat.
Al carrer de l’Avenir he descobert un edifici que deu ser una sinagoga: a la façana, càmeres de seguretat; als reixats de les finestres, estrelles de David i menoràs. Al carrer, davant la porta tancada, una família jove. El pare i els fills portaven quipà.
Fa dies que tinc mal de cap. No és gaire fort però és persistent, i en alguns moments no gaire llargs, invalidant. ¿Com s’ho fa per pensar, la gent migranyosa?
