Diumenge
Sortint de l’acte de divendres, amarats de futurs possibles construïts amb, sobre i per Intel·ligència Artificial, vam anar a berenar amb l’Anna i l’Oscar. El cap ens bullia després de la trobada; la conversa ens va dur a la necessitat d’una renda bàsica universal, passant per prototip de pilota impresa en 3D que s’ha presentat a la NBA i el pagament en pilotes al futbol amateur, que jo desconeixia. Tornant cap a casa, encara donant-hi voltes, l’Oscar m’explicava com es crea una xarxa neuronal. A part de la generositat, el sentit de l’humor i cuinar com les tietes –amb sofregit i fulleta de llorer–, és intel·ligent; cinc anys passejant i encara em fascina.
A l’altura de Gal·la Placídia un noi al telèfon, neguitós, deixava anar una perla: “Yo también te estoy conociendo y te voy a traer aquí a ciegas”.
Dilluns
Detesto la literatura –hauria de dir-ne d’alguna altra manera, perquè literatura implica, al meu entendre, forma i reflexió, trastorn i joc– pensada per ser refugi, en l’espai complaent amb llar de foc i sofàs d’orelles on se serveixen capuccinos amb cors a l’escuma mentre a fora fa fred i un cartell que imita el punt de creu, a la paret, et recorda que Home is where your heart is. Detesto la literatura, si és que val la pena dir-ne així, que predica el que ja ha estat repetit, t’anima a estar d’acord amb afirmacions gastades, no hi arriba: el discurs del Que bonic que apel·la als somnis i al que tots podríem ser si fem un canvi des de dins, com si la vida ja fos i les possibilitats bateguessin, pacients, en la nostra manera d’encarar-la.
Dimarts
No fa massa hem mirat La lliçó, a Filmin. Com a docent que ha exercit durant 16 anys m’ha captivat el guió d’aquesta sèrie: els diàlegs resulten creïbles, i els actors, versemblants: aconsegueixen que els entenguis fins i tot quan tens bàndol triat (i ja el tens, tota l’estona).
N’hi ha prou amb sis capítols. La sèrie narra el conflicte entre àrabs i jueus a Israel/Palestina, però funcionaria igual en una banlieue francesa, on l’ombra dels orígens alimenta diferències que poden arribar a enterbolir la relació entre ciutadans de ple dret. No és una sèrie violenta, en el sentit explícit: no hi ha morts, ni pedrades, ni obusos, ni trets. Només hi surt una arma, i simbòlica. La violència hi és, i tant, però pel que s’hi explica: poques situacions són més violentes que el rebuig de l’altre.
Dimecres
Hauria de començar a prescindir de twitter, però no en sé. La sensació –més acusada últimament– és que em mostra sempre els mateixos perfils (no necessàriament els que més m’interessen) com si, acabant de treballar i buscant desconnexió –ironia fina– em fiqués en un bar, where everybody knows your name, i m’hi trobés la penya de sempre (però no sempre glad you came) amb les seves manies: gent de qui potser no t’envoltaries si no fos perquè ja eren allà quan hi vas entrar per primer cop. Sovint me’ls imagino a l’Speakers’ Corner de Londres, sobre una capsa de fruita tombada cap per avall, defensant amb vehemència qualsevol fotesa davant d’un auditori inexistent. Em ve al cap una frase de l’Ada Castells que vaig subratllar no fa gaire: “Ho diu amb una convicció que sembla que el tòpic se l’hagi inventat ell”. Així és Twitter: per cada frase intel·ligent, nou llocs comuns, demandes d’atenció, mirades al melic, ocurrències absurdes. Jo el gasto per autobombo i no ho faig pas millor. Hauria de prescindir-ne, ho sé, i malgrat tot, no puc deixar d’entrar-hi.
Caminant pel carrer Sèneca, una noia s’exclama: “Estic rebentada colau”.
L’amiga no s’immuta.
Dijous
Ha fet quinze anys de la fundació del màster en creació literària que vaig començar en farà deu, i el Jordi m’ha convidat a presentar Matrioixques davant de possibles adaptadors a l’audiovisual i el món del còmic. Tenia cinc minuts i, com no podia ser d’altra manera (diria que he estat l’única), portava cronometrada la meva intervenció. A la tarda m’he retrobat amb els antics companys, contenta de reviure aquella època.
Divendres
Hem aprofitat que el Rosauro era a Bercelona (ell és pediatra i cooperant; viu a Rabat) per organitzar un acte a Obaga amb l’Eloy Fernández Porta, que ens va fer classe als dos. D’aquella època em sap greu no haver sabut valorar els nous horitzons que l’Eloy ens obria. Jo era jove (trenta-nou em sembla jove, ara que en tinc nou més) i prou superba per atrevir-me a discutir, a classe, amb algú que ha llegit molt més que jo, ho ha reflexionat tot i té el do de la paraula. La ignorància no hauria de donar carta blanca per ser idiota.
Durant la conversa he tornat, un cop més, a la reflexió sobre la intel·ligència artificial. No saber si el que veus és cert o fals és un doble perill per als desinformats, i jo en sóc una: no només perquè et pot dur a creure el que no és, sinó, i precisament, perquè et pot empènyer a no creure’t el que és quan et resulta intolerable i no vols assumir-ho.
Abans de començar l’acte he demanat a l’Eloy que em dediqués Los brotes negros. S’ha pres un segon per bufar sobre la tinta abans de tancar el llibre.
Dissabte
Havia imaginat que escriuria un any sencer de dietari, però arribo just al quart. Les ganes de centrar-me en un nou text i l’ofec del dia a dia –no es pot dir que sí a tot el que engresca, confiant en l’elasticitat d’una jornada que fa temps que està tibant per les costures– em porten a acabar aquí.
Em diuen que sou uns quatre mil, de mitjana, les persones que m’heu acompanyat cada setmana, aquest hivern. Gràcies per ser-hi.
1
