Diumenge 20 de març
Aquesta setmana he descobert (el pare d’una companya, a l’EOI, és cantant d’òpera) que, segons la llei espanyola, “los cantantes, trapecistas y toreros” es poden jubilar als seixanta. L’agrupació de termes sembla fruit d’una ment surrealista o d’una intel·ligència artificial.
Dilluns 21 de març
Dinant, l’Anna m’ensenya unes fotos del seu compte d’Instagram.
–¿Això on és?
–Però si t’ho estic dient, tia!
–¿Les has fet tu?
–Amb el Midjourney! Clar!
Dictes al programa com vols la foto (d’això se’n diu “prompt”, m’ha explicat) i, en qüestió de segons, te la presenta. Si abans calia saber fotografia, ara cal tenir gràcia a descriure com la vols. Ja existeix la figura –i amb demanda al mercat– de “prompter per a Midjourney”: per no deixar de banda els fotògrafs (la ironia és amarga), el programa és capaç de simular, fins i tot, un tipus de pel·lícula, una obturació, una exposició.
“Res del que vegis, mai més –ha dit– sabràs si és de veritat”.
Quan ja recollíem, m’ha entrat un whatsapp del Jordi: divendres, a la Nollegiu, dialogarà amb intel·ligències artificials. ¿Ens hi apuntem?
Ens hi apuntem. I tant.
Dimarts 22 de març
Sóc especialista a perdre el temps, a programar-me un munt de feines que m’acabo veient obligada a ajornar, soterrades pel pes de les petites urgències. Puc perdre una tarda sense saber a què l’he dedicada o puc fer com ahir: consagrar tres hores i escaig a una obra com Incendis (es reunia, per una única funció, la companyia original, per fer-ne una lectura) sabent que no en podria haver fet un ús millor. Avisant-me, l’Erola em va fer feliç. De l’obra, traduïda per la Cristina Genebat, una frase: “Quin és aquest món on els objectes poden tenir més esperança que qualsevol de nosaltres?”
Dimecres 23 de març
Dia de no parar. A quarts de cinc em trobo amb el Carles a la plaça Catalunya. Imparteix un curs universitari a alumnat californià i els ha fet llegir les primeres 50 pàgines de Matrioixques, que estan traduïdes; ells m’han d’entrevistar. En surto, hora i mitja més tard, amb les galtes enceses per l’esforç de contestar en anglès a preguntes que estic acostumada a respondre en català.
Vaig cap a un club de lectura. La Menchu ja em va impressionar el juny de 2019, quan va organitzar una trobada sobre El cel segons Google amb una trentena de lectores (i algun lector), i avui ha repetit la proesa. He posat la directa i els ho he explicat tot: la vida, els meus hàbits, el que buscava amb aquest llibre, la manera com m’hi he enfrontat. No m’esperava el ram de tulipes (enorme; així és la Menchu) però sí el subidón pel diàleg amb les lectores: això no canvia. Sovint m’ho repeteixo: a aquestes altures del partit no escric per a mi. Dedicar a un text les hores que hi dedico –no n’hi ha prou amb escriure’l tal com raja; cal repensar-lo, treballar-lo, polir-lo– perdria el sentit si no fos perquè hi ha algú a l’altra banda. L’esforç estètic hi és, precisament, en nom d’aquest diàleg que s’estableix amb persones a qui, probablement, no arribaré a conèixer mai.
Dijous 24 de març
Ara fa un any, després d’un acte amb amics de la Ceci, vaig acabar en un grup de whatsapp amb tot de dones que he anat coneixent sense adonar-me’n. Ahir, després d’un any de relació a distància vam sopar. Érem vuit; semblava que ens coneguéssim des de sempre.
[I les trufes Arrese… Quin descobriment.]
Divendres 25 de març
Sortint d’una entrevista a Ràdio Barcelona hem dinat amb l’Elisa. Em pesava una conversa massa llarga que encara ara, hores més tard, em té de mal humor: nerviosa, emprenyada, decebuda, trista. Asseguda al Pàrquing Pita he desgranat els meus drames com si no hi hagués res més, malgrat saber que els problemes de la vida són uns altres.
Abans de sortir de casa, trio els fragments de Matrioixques que llegiré a la presentació que la setmana vinent en fem a Obaga, amb l’Eloi Fernández-Porta i el Rosauro Varo. Si durant la reescriptura el text no em feia mal, ara m’afecta. Em resulta difícil de llegir –per molt que sigui propi– sense sentir que em toca.
Amb l’Agnès teníem una reunió il·lusionant que ha quedat posposada. L’important és abans; ja arribarà el moment.
Dissabte 27 de març
El col·loqui d’ahir amb el Jordi Carrión, el Taller estampa i GPTs diversos va ser una animalada. El cap se m’anava omplint de preguntes que hauria d’haver anotat i que auguro que aniran tornant els pròxims dies. Hi va haver sorpresa, humor, la constatació que ja res no serà igual i l’especulació sobre un futur que la Intel·ligència Artificial (les majúscules són merescudes), en un exercici d’autoficció, va provar de resoldre. Desconec si la sessió va ser gravada; tant de bo fos així.
De les preguntes que em bullen pel cap en transcric unes quantes. I allà va un joc: entre totes elles n’hi ha una que està escrita amb IA. [Paradoxa: per entrar a Chat GPT, la interfície et demana que verifiquis que ets humà: que classista.]
¿Qui són els autors d’un text escrit amb IA? Els programadors creen, amb els seus coneixements, una eina que acabarà escrivint segons els seus criteris a partir del disparador que l’usuari hi aporta. ¿Són tots ells, els autors últims del text? ¿En quin percentatge ho són, els uns i els altres? I els textos amb què “s’entrena” aquesta IA, ¿ho són, també? Són responsables, en part, del resultat final, però també ho són els textos amb què els escriptors s’alimenten intel·lectualment i ningú no els considera en l’autoria.
¿Ens convertirem en individus dependents de les IAs per expressar-nos? ¿S’atrofiarà la nostra expressió, si no ens exercitem en la millor manera d’ordenar els pensaments? ¿És possible que, amb el temps, posem tanta confiança en les IAs que les fem servir sense ni tan sols validar abans el que diuen en nom nostre?
¿Què passarà amb el món on vivim, consumint com consumeix tota aquesta tecnologia? ¿Ens la podem permetre? ¿Podem prevenir que contribueixi a la pèrdua de la riquesa dialectal, la discriminació lingüística i la desigualtat en la comunicació entre persones de diferents dialectes i formes d’expressió?
¿Valdrà la pena continuar escrivint quan les IAs hagin trobat la manera d’ajustar-se, en tots els aspectes, als gustos dels lectors? ¿Passarà com amb el pa? Quan ja fa anys que la seva fabricació s’ha automatitzat per produir peces dignes a un preu assequible, proliferen els forns que l’ofereixen de massa mare, amb variants antigues de blat, la crosta aromàtica i la molla saborosa com cap altra –però ni tan sols això serà segur: ¿Qui podrà garantir als romàntics que tal autor o autora es continua entregant a l’escriptura manual (que tampoc ja no ho era) i que no s’ha lliurat, com els atletes que recorren al dòping, a les IAs per convertir-se en una sort de creador amb superpoders, en un món on aquestes eines podran oferir bones novel·les, i a la carta, en poques hores? ¿Hi haurà una literatura A.I.A. (“Abans de l’IA”) no contaminada, a la qual s’acabaran circumscrivint els puristes? ¿Es recuperaran els clàssics, que per alguna cosa han perdurat? ¿Què dictaminarà l’entrada d’un text a l’Olimp de les obres que es consagren?
¿Ens descobrim més generosos en els nostres judicis davant d’un text escrit amb IA (¿Amb IA? ¿Per IA? La preposició canvia del tot el panorama), seduïts com estem pel descobriment d’una nova capacitat que ens depassa? Ja abans de l’arribada de l’IA teníem els nostres criteris, segons els quals dictaminàvem si un text responia, o no, a la qualitat que n’esperàvem. ¿Els seguirem aplicant per continuar separant el gra de la palla?
¿Acabaran les IAs amb l’ofici d’escriure?
Fa anys que somio amb jubilar-me per escriure; per poder lliurar-me, sense altra obligació, al mandat intern que m’impulsa a dedicar el meu temps lliure a un text, i després al següent, i després a un altre, però a la llum del que vindrà em pregunto si em trauria un pes de sobre no haver de tornar a seure a escriure, mai més, una novel·la: ¿valdrà la pena seguir, continuar omplint d’esforç les matinades, les tardes, les vacances? ¿He estat ajornant la vida? Ningú no esperarà els meus textos, i qui ho faci es veurà igualment complagut per novel·les que han costat segons de completar mentre jo hi dedicava uns anys que no tornaran. Repasso mentalment la cançó de R.E.M. sobre la fi del món: el món obeeix al que obeeix; les necessitats individuals són cosa nostra.
Ja ho he dit: no escric per a mi.
