Diumenge, 26 de febrer
Ahir, quan parlava dels somnis dolents, no vaig dir res dels bons. Confesso –no ve d’aquí– que en aquests anys m’he guardat tota mena de somnis inversemblants de tan bons, no fos cas: dono fe que n’hi ha hagut (pocs, però gloriosos) que, contra tot pronòstic, han acabat passant.
Dilluns, 27 de febrer
Feia dies que no cuinava. Quan ho faig, tinc sempre la sensació d’enterrar-hi un temps que no em pertany i que hauria de dedicar a escriure, o a llegir, de manera que em conformo a preparar coses ràpides –amb la quantitat d’hores que hi havia arribat a passar, a la cuina, i ben feliç.
Ahir vaig preparar el potatge que dinaré avui: ceba confitada, cigrons dels petits, carabassa feta a daus, un grapat de panses i una picada d’all passat per la paella, festucs torrats i un trosset de pa fregit, desfeta en aigua. Quan va fer xup-xup hi vaig afegir un punt de picant, el suc d’una mandarina i un grapat d’espinacs mal tallats, a tires primes. Al damunt, ou dur tallat per la meitat hi acabava d’aportar el toc quaresmal.
Ja tinc antull de bunyols, ara.
Dimarts, 28 de febrer
Ahir vam tenir assaig. Pot ser que arribem justos al concert de Sant Jordi: són moltes cançons i alguns canvis; la cosa va sortint però encara hem de quadrar el número de voltes, els solos, les entrades, els finals. L’ambient és tan agradable que no ens fa res anar fins a Badalona (i tornar-ne prou tard) per assajar. Quan fem cors, l’Ada em llegeix els llavis. Del passat conserva un toc punk que, barrejat amb l’expressió d’una nena trapella, que de tant en tant li surt, em desperta tendresa.
Ens ho passem bomba, tancats al local. Hi ha cervesa (jo soc d’ampolla d’aigua) i patates fregides, que empasso sense miraments. El Salvador en pot donar fe; ha vist el cookie monster.
Dimecres, 1 de març
No me n’amago: soc xafardera. M’encanta caçar converses al vol, però avui no em cal parar l’orella. La distància amb la taula del costat, ara, a la teteria, permet transcriure les frases paraula per paraula (a l’atzar –o a mon pare– agraeixo un quart do: el de la mecanografia). “Nuestras madres nos secuestran”, diu la meva veïna, “nos alejan del padre para que no salgamos del útero materno. Si no se le da permiso al padre para lanzarte al mundo, no te emancipas. Nosotras no hemos transitado esa etapa”. La possessió de la pilota està un clar 95%-5%. Les intervencions de la receptora es limiten a asseveracions com “Es que eso es un temazo”. L’última frase de la conferenciant, mentre recullo els trastos, després que el diàleg hagi virat cap a la necessitat de posar límits des de la comprensió “y no desde el enfado”, és l’enigmàtica “Puedo meter el grito, pero sosteniéndolo, no enjuiciándolo”. Aquest doble “lo” només pot fer referència a objectes diferents, però em quedo amb les ganes de preguntar-ho. Em perdré les conclusions, si és que n’hi havia; he quedat per fer un zoom per al Publisher’s weekly i ja vaig tard.
Dijous 2 de març
Surto de Betevé cap a la Nollegiu, pintada com una porta (el maquillatge és perfecte, però està pensat per a platós, no per anar pel carrer) i amb una motxilla a on no cap cap més llibre. És bo, el paper de Periscopi, en dono fe. A la Nollegiu, avui, hi ha la Marilar Aleixandre presentant la seva novel·la en català. Després d’haver-nos creuat uns quants missatges, ens podrem posar cara.
Arribo a casa a l’hora de sopar. La presentació ha durat quasi dues hores, però no s’ha fet llarga. La Marilar va arribar a Galícia amb deu anys i de seguida va aprendre el gallec, la llengua en què ha escrit sempre. Venen ganes de llegir tots els seus textos i de coneixe-la més. És una dona interessant, polifacètica (escriptora, biòloga, docent, investigadora, traductora, activista i molt més), de fortes conviccions. Ens recorda que avui fa quaranta-nou anys de l’execució de Puig Antich.
He conegut també l’Eric Levit, editor d’Arde, un segell que tot just comença i que ho ha fet, justament, reeditant la Marilar, amb Lobos en las islas. L’última novel·la de l’escriptora, As malas mulleres, que va guanyar el Premio Nacional de Narrativa l’any passat. Esperava poder comprar-ne la magnífica traducció (en paraules de la Marilar, que llegeix en català) d’en Sebastià Portell, però el llibre no ha arribat.
En Xavier Vidal quan m’ha vist, ha preparat una pila de Matrioixques i m’ha dit “Té, treballa.” Un llibre signat és un llibre que no es pot retornar. Gràcies, Xavier, per la confiança.
Divendres 3 de març
Amb l’Àngela hem dinat a La Pubilla. Els últims dos cops que ens hem vist han estat tan fugaços, i fa tant que no quedàvem que vam agendar la trobada ja fa temps, per assegurar la coincidència. El restaurant té la pega de funcionar per torns, però els plats que hi fan m’encanten, i a més han estat tan amables de deixar-nos posar al dia fins a les cinc, mentre plegaven. Sortint he enviat un whatsapp: l’operació de la meva millor amiga s’allargarà, em diu sa germana, i podria durar hores. Sovint em penedeixo de no veure’ns prou, de deixar que les urgències del dia a dia soterrin l’important. És massa fàcil donar els amics per fets, com qui té la sort de viure en una ciutat amb mar però no s’hi desplaça.
Dissabte 4 de març
Em desperto tard, cosa inusual, recordant el sopar a casa l’Amèlia i el Josep: Pierrade, raclette, fondue i taula de formatges; una animalada. L’Abril, fascinada pel que li semblava el bufet d’un hotel, en va fer un reportatge gràfic per ensenyar-ho a sa germana.
Recupero la generosa ressenya de Matrioskas que va sortir ahir a El cultural: dijous, a la presentació, la Marilar parlava de la curtíssima vida que tenen les novel·les a les llibreries, condicionada per la tirania de les novetats. Una novel·la és novetat durant quinze dies –un mes, a tot estirar–. És com tirar-te la tarda cuinant perquè els teus convidats acabin engolint el plat en trenta segons, just abans de passar a una altra cosa: dediques mesos, anys, a escriure una novel·la, treballar-la, polir-la; hores del teu temps que no tornaran. I després has d’encreuar els dits perquè aguanti sobre el toro mecànic sense sortir disparada al primer sotrac. Cada ressenya són uns segons més sobre l’animal, la pròrroga que alimenta l’esperança que la novel·la no hagi nascut morta.
Ho deia ahir el Xavier, a la llibreria: “Quan em pregunten on és la taula de les novetats, contesto sempre: ¿És que ho has llegit tot? Doncs si no ho has fet, qualsevol llibre és novetat”.
I després hi ha els clàssics, que són de tot menys nous, i els únics que perduren.
