No solc passar-me pel cementiri per Tots Sants. Vull dir que els últims anys no ho he fet. Però aquest any és diferent, i em van agafar ganes d’acompanyar en el ritual que fan ma mare i mes ties d’anar a netejar i empolainar la làpida cada any. I després tornar-hi amb el meu company, ara que les flors estan totes noves i lluentes.
Al cementiri es va a recordar els avantpassats i als que ens han faltat abans d’hora. I a vegades també a descobrir-ne cares conegudes que no sabies que ja campaven per l’altre barri. (No és que passi gaire per alt, en ciutats tan menudes com la meva, això de no saber que s’ha mort tal o s’ha mort tal altre, però a vegades sí que passa.) I llavors impacta. Tot i que també esgarrifa veure el retrat d’algú conegut que ja sabies perfectament que era mort, ara incrustat en aquella paret freda de marbre. Tan quiet, tan callat, tan per sempre més.
Per això crec que als cementiris també es va a prendre consciència: tu ets ara en aquesta banda, la dels vius, i només és qüestió de temps que estiguis a l’altra, darrere uns maons, dins d’una caixa corcada, tapiat amb un marbre amb uns cognoms tatuats.
De fet, és gran part de la història de la humanitat, que te la passaràs allà dins (sí, o incinerat, dins d’una urna al menjador de casa teva, o campant per les ones d’un mar sota un penya-segat de la Costa Brava, si ets així d’especial.) Ja m’entens, amb la teva millor cara immòbil veient passar novembres i generacions i generacions que ja ni recordaran qui vas ser ni com et deien, com jo avui no he recordat, no he sabut res, de qui eren els iaios de mon iaio i m’ha sigut una mica igual.
Per això m’ha agradat, aquest any que em veig arribar més que mai tot el futur (el temps que quedi en aquesta banda) projectat sobre la panxa, anar-hi amb ma mare i mes ties i que m’expliquin aquí estan los iaios i aquí els pares de ton iaio, i qui arregla la seva tomba, i si amb aquells també toquem de família, i unes quantes històries darrere de cada retrat de persona que elles encara recorden i jo ja no.
I voler guardar aquestes històries per quan sigui jo qui les hagi d’explicar sense elles a algú que encara no hi és.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
