L'idioma de la incertesa

Qui sap si en un altra llengua sabria trobar camins que porten a mons de mentida

Foto: Xavier


Com vols que tiri la planta si encara li queda una fulla verda? Això seria com matar l’amor quan encara en queda ni que sigui una engruna. No. Abans que l’amor em mati a mi. I en aquestes converses li explico emocionada a ma germana que tinc un nou amagatall preferit.
 
Entremig del mar de l’abadia i el món real hi ha un mur. El vaig descobrir l’altre dia. És un mur vell i descuidat que fa companyia a un camí que voreja el mar. Des que el vaig conèixer que l’he anat a veure cada dia –com si tinguéssim un idil·li, sí. Ara tinc les espatlles cremades del sol i les cames cansades però tinc un refugi nou on amagar-me, just abans que comenci el món. És l’indret més estret i més alt del camí i fa una espècie de corba que entra mar endins. I allà, t’hi pots asseure amb l’esquena contra el mur i la vista contra el mateix infinit –jo no deixo penjar les cames perquè em fa vertigen, però tu podries fer-ho si mai volguessis venir a conèixer-lo.
 
Ella em conta que el veí de baix, aquell que té el mateix que jo, està malament i que no és gens gran i hi ha dies que no pot caminar, diu que l'hi ha dit la seva dona. Em diu: "Quina putada si a tu també t'acaba passant. Parla'm d'això de no poder fer res més en tota la tarda si has de regar les plantes amb la regadora, ara que no hi ha aigua al jardí, ahir em vas deixar preocupada". 

Si em poso greu començaré a lamentar-me que ja no puc córrer com abans, que tinc com una corda arrapada a la cintura i tot just té uns pocs quilòmetres de llargària. Però prefereixo explicar-li que no passa res, ara que he après a llegir frases escrites en l’idioma de la incertesa. 

Un cop aprens l'idioma de la incertesa costa imaginar com sonaria la vida en un altre idioma, ara que cap frase ja no comença per i si, ara que confia-hi és la frase que més em repeteixo. I saps què? –li dic–, qui sap si en un altra llengua sabria trobar camins que porten a mons de mentida on es respira un aire que no ofega i on, per sort, hi arriba la corda que m’arrapa la cintura. 

Qui sap si en aquells altres idiomes no m’importaria tirar la planta que només té una fulla verda. T’ho imagines?
 
Li explico que potser en l’idioma de la incertesa trobaré un altre nom per al demà.
 

"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.

Data de publicació: 29 de maig de 2017
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze