Una manera que potser no és del tot desafortunada per a intentar entendre una societat, tenint en compte que les societats són heterogènies i complexes, és mirar d’analitzar la relació que manté la gent amb els fets i les dinàmiques quotidianes. Crec que podem fer molta arqueologia de qualsevol entramat social si tractem de respondre qüestions com la relació que es manté amb l’habitatge, amb l’alimentació, amb les presències dominants a l’espai públic... I un llarguíssim etcètera.
A principis de març, el futbolista Ter Stegen es va indignar molt amb el programa radiofònic de safareig Que no surti d’aquí perquè algú de l’equip va dir en antena que la dona li havia fotut les banyes. L’enuig amb aquesta afirmació el va portar a redactar un comunicat per a desmentir el contingut i exigir una rectificació i el que va aconseguir són dos coses: la primera, crear un efecte Streisand brutal sobre un tema que no havia tingut més transcendència i del qual ningú n’estava parlant i, la segona, fer bullir les xarxes amb gent molt enfadada i desubicada amb aquesta acusació d’adulteri.
Retornant a la premissa inicial, m’agradaria aprofundir en el caràcter del nostre meravellós país a partir de la següent pregunta: ¿Quina relació té la gent de Catalunya amb el putiferi? Em fa la sensació que ací, i a diferència d’altres llocs i d’altres societats, hi ha una confrontació molt curiosa entre les lluites pioneres per l’emancipació i les llibertats sexuals i el caràcter immadur i infantil de bona part de la població quan es tracta de trencar amb l’escenificació clàssica de la vida adulta matrimonial.
Com si Catalunya fora el fill xicotet al qual has d’asseure a banda de la resta de germans per a explicar-li amb molta calma i subornant-lo amb una bossa de llepolies que mamà i papà ara deixaran de viure junts, però que no et preocupis perquè a tu et seguiran estimant igual que sempre. De fet, un poc sí que és ben bé així. Crec que Catalunya és l’única societat que encara no està preparada per a assumir que papà i mamà, és a dir: Jordi i Marta, potser tenien altres ehem.
Fa anys que em xoca molt aquesta innocència capellanesca del poble català. No sé si és adient fer comparacions però, per exemple, als valencians no ens ha fet ni aire saber que el president té un pis de sucar melindro a pocs metres del Palau de la Generalitat. A Andorra, que recorde que té un cap d’estat episcopal, no era estrany vore un important dirigent home passejant pel centre de la capital en companyia de la seua parella també home. Fa vint-i-huit anys Bernadette Chirac pronunciava una de les frases més mítiques de la V República: “¿Vostè creu que jo sé on dorm el meu marit?”, i poc abans a Miterrand l’havien enterrat en presència de la dona i de l’amant.
Però, pel motiu que siga, Catalunya necessita seguir pensant que el papà i la mamà s’estimaran per sempre i que viuran una llarga vida junts i que sota cap circumstància es posaran calents amb una altra persona. On s’és vist, que algú casat tinga desig.
A títol personal, poques vegades em cau a sobre un odi més furibund i irracional per part de la gent catalana que en el moment en què em decidisc a parlar a les meues xarxes socials sobre les fallides que jo li veig al model sexoafectiu i familiar tradicional. Fins i tot m’he trobat que una vegada que se’m va ocórrer criticar el costum de la parella convivent, una col·laboradora a una destacada ràdio del país va agafar la meua piulada per a ridiculitzar-me i riure’s de les meues reflexions amb els seus col·legues homes en un espai on jo –òbviament– no tinc presència ni capacitat de rèplica. No diré cap més comentari al respecte, i mira que ara podria fer un afegit bastant feridor, perquè jo, a diferència d’ella, soc una senyora.
Mai sé si és adient forçar les màquines quan una societat no està preparada per a encarar la disrupció amb una estructura que ha quedat fortament gravada a foc en el marc mental col·lectiu. Però tampoc seria una idea tan i tan desproporcionada el fet que mirem de plantejar-nos un horitzó un poc més alliberat en qüestions afectives, sexuals i sentimentals. És absurd que visquem un trauma nacional perquè un futbolista s’ha toflat en ser titllat de banyut. I encara més. És absurd que els afers sexuals, públics o privats, siguen motiu de trauma nacional com si de cintura en avall el nostre xicotet país s’haguera quedat ancorat en l’Espanya de 1940.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
