Pel que he pogut entendre, durant el desenvolupament de l’actual onada feminista, algú —i aquest algú té pinta d’estar a l’alçada intel·lectual de Begoña Villacís— va llançar la idea segons la qual tot allò que fa feliç una dona és vàlid, és emancipador i s’ha de respectar.
El factor de la felicitat individual s’ha convertit en un indiscutible aval del que considerem feminista i s’utilitza com una mena de comodí que serveix per a qualsevol situació. A tu se t’acut defensar que la dependència econòmica del marit no és feminista i, de sobte, t’apareixen un fum d’espontànies que juguen la carta de “si ella és feliç així, deixa-la” i au, a fer la mà la bicicleta. La renúncia als ingressos propis es converteix en feminista perquè algunes companyes han decidit que són felices així.
En certa manera, això, com a principi, és un autèntic xollo. Sent dona, pots fer el que et rote sense la necessitat de cenyir-te a una base ideològica ni d’exercir una mínima responsabilitat col·lectiva. A mi em fa feliç viure de rendes i faig un dilo tata a les xarxes socials i, de cop i volta, la meua satisfacció individual ha convertit l’especulació immobiliària en feminista.
Però ara en sèrio. Hi ha infinits exemples de comportaments que fan felices moltes dones i que mai encaixaran en el feminisme. A mi, d’entrada, sempre em ve al cap la mateixa praxis. Una praxis que, de fet, encara no hem abordat des de la nostra trinxera i que convé que traguem a la llum, més ara que s’acosten les vacances d’estiu.
Cada any, desenes o potser centenars de dones catalanes de classe acomodada viatgen a diferents països de l’Àfrica, especialment de la costa occidental del continent, per a vore les increïbles postes de sol a la platja de Saly, tastar un deliciós maafe de vedella i passar-se entre les cames una bona torre Agbar moreneta de poc més de vint anys.
Sí. Aquesta dona de mitjana edat amb bons ingressos, alliberada i amant de l’aventura. Aquesta dona que passa les vacances entre Gàmbia i Senegal i que torna a casa amb unes fantàstiques fotografies que exposa al centre cívic del barri. Aquesta dona que dirigeix l’ONG del poble. I que organitza esdeveniments solidaris. Aquesta dona, una dona que totes estem visualitzant ara mateix, el que fa quan viatja a l’Àfrica és turisme sexual.
Segurament, el mànec de vint centímetres d’un joveníssim Mamadou la fa més feliç que qualsevol altra cosa en el món. Potser fins i tot trobarem qui amague la naturalesa tèrbola del seu l’afer sota una subtil pàtina blanca d’alliberament femení. Ella ho gaudeix, i és feliç així. Doncs que ho faça, per què no.
En casos com aquest, el pretext de la felicitat femenina serveix per a exonerar la culpa d’un intercanvi basat en la desigualtat. Tot i que el turisme sexual no sempre comparteix els patrons de la prostitució pura i dura, valent-se d’aquesta fantasia de la seducció entre forana i local, la realitat és que segueix sent un acord viciat per la situació de pobresa d’una de les parts. Motiu pel qual ja no té cabuda dins del feminisme.
És evident que qualsevol militància mereix les revisions que resulten pertinents al pas del temps i a l’evolució de la societat. Però el que no hauria de ser admissible és que ens dediquem a acceptar certs preceptes amb l’única voluntat d’ajustar una lluita col·lectiva a uns desitjos individuals que, a sobre, es nodreixen d’abusos i desigualtats. No hem de perdre de vista que hi ha una base que ens sobrepassa a totes i que va més enllà del jo immediat.
Aquesta base és la que ens sosté com a conjunt i la que fa que aconseguim veritables millores d’abast generalitzat. Són els nostres ciments, l’estructura sòlida i íntegra que ens ha fet arribar fins ací i que ens permetrà seguir avançant. I no sé si això sona massa dogmàtic però jo diria que qui s’aixopluga sota un moviment ha de tindre una mínima intenció de conèixer i de respectar els seus principis fundacionals.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
