Foto: Victor
Dilluns vaig perdre un avió que m'havia de dur a Bilbao i dimarts, mentre tornava de Donostia en cotxe, vaig saber més coses de la noia que va penjar un cartell en una botiga de Gràcia amb l'esperança de trobar un noi amb qui havia coincidit quan havia baixat a comprar pastanagues.
La història de l'avió no té secrets: vam sortir de casa amb prou temps, però la ronda estava bastant més embussada que de costum. Quan vam arribar (amb la llengua a fora i les sabates a la mà) a la porta d'embarcament, les hostesses ens van dir sense immutar-se que havíem fet tard i que ens espaviléssim, adéu-siau bon dia.
A la història de les pastanagues no hi ha corredisses ni controls de seguretat on t'escorcollen amb parsimònia quan falten cinc minuts perquè surti el teu avió. Sí que hi ha una noia que escorcolla amb els ulls un noi, que es munta una pel·lícula i que decideix fer un cartell que hauria obtingut la resposta desitjada en cas que la vida fos una comèdia romàntica.
Explico que he perdut un avió (un succés excepcional: encara no havia perdut mai cap avió) i la gent em creu. En canvi, explico que he parlat amb la noia del cartell de les pastanagues i rebo mitja dotzena de missatges de coneguts que no s'ho acaben de creure. Ni que existeixi la Greta ni que la història sigui veritat. Tothom hi busca indicis que permetin concloure que és un muntatge. Les mentides circulen amb tanta alegria, en aquest món nostre, que ens hem instal·lat en la desconfiança. N'hi ha que veuen una prova fefaent de l'engany en el fet que la noia volgués les pastanagues per posar-les al gaspatxo.
La veritat és tan delicada que qualsevol detall fals la fa trontollar. Per això la millor manera de defensar-la és cenyir-nos-hi, no apartar-nos-en, no mentir si no cal. Jo hauria pogut dir, per simplificar, que l'avió perdut feia el trajecte Barcelona-Sant Sebastià, però resulta que el vol ens havia de deixar a Bilbao. I la Greta hauria pogut empescar-se una narració rocambolesca sobre el cartell que es va fer viral, però es limita a descriure pas a pas el que realment va passar. Que és ben poca cosa, més enllà de la reacció desmesurada a les xarxes socials.
I sí, a casa meva també posem pastanagues al gaspatxo. De veritat.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
