Foto: hiccuppictures
Això és el que fem les dones taure quan te n'has sortit i has agafat un avió per tornar a casa amb la vida bategant entre els teus braços després de tants dies de convalescència: ens comprem pernil del bo, obrim una ampolla de vi negre i brindem en el silenci de fora mentre endins es desfermen tsunamis d'enyorança, de gratitud, de forats negres en què la pregària era un crit que foragitava el pànic i demanava que et quedessis, que et quedessis, que et quedessis –queda't-aquí-amb nosaltres-amb els petits-amb les figueres i el roser-amb el safareig i l'hibiscus-amb les parets de pedra seca i les barreres de fusta de l'entrada-queda't com vulguis però queda't.
Brindem un mes després amb la mateixa lluna, rodona i sèpia, tancant el cercle, i estimem estranyament el vertigen d'aquella nit, el sobresalt, el perill i la sang teva escolant-se com un aiguat per la riera i el terror innombrable de perdre't, perquè a tocar de la mort, la vida era encara més vida i l'amor era encara més amor. Celebrem la vida que va escollir quedar-se mentre plorem tota la por i ens esclaten en cada fibra dels músculs els minuts d'espera tensa, les hores guanyades a l'amenaça del no-res, el desig dels teus peus descalços mig enfonsats en la terra de l'hort i les teves mans acaronant les tomaqueres. Tot és ara i aquí, l'enyor i la gratitud, el silenci i els riures dels nens, l'esperança i l'angoixa, la cicatriu i la pell suau del nadó. Tot és ara i aquí, en aquest brindis, en aquest cuidar-se a soles, com a soles es viu el terror de sentir com te n'anaves i la fe absoluta que finalment voldries quedar-te. El pis, aquest cop, no és buit. Hi respires tu, que et vas quedar, i hi respiren les criatures i el company incondicional i les amigues que no ens han deixat caure. Hi respira la vida tota, que aquesta vegada ha decidit no abandonar-nos.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
