Foto: Ba Tik
A la quarta cita, ella li havia dit que allò que més valorava d’ell era que fos així de transitiu. Ets directe com el teu complement, havia afegit. I ell, que era un predicat de tarannà tímid i introvertit, es va posar en negreta durant uns segons. Què et fa vergonya?, va preguntar ella amb un somriure polissó. Res, em fa feliç que ho pensis, fou la resposta que li va arribar.
A ella també li agradava que es conjugués sempre en present, que era el seu temps verbal preferit. Per damunt de tot, però, i malgrat que havia après a estimar els adverbis que el condicionaven, ella sabia que, fonamentalment, s’estava començant a enamorar de la preciosa primera persona del plural que ell verbalitzava i que era tan concordant amb ella, és a dir amb ells, és a dir amb nosaltres.
Ell, per la seva banda, li havia explicat que l’objectivitat la trobava sobrevalorada, i que aquest era el motiu pel qual sentia una certa atracció envers els subjectes com ella. Un cop vaig provar de tenir un vincle sintàctic amb un subjecte el·líptic, va dir. I què va passar?, va demanar ella. Al cap d’unes quantes subordinades, ell va reconèixer que no gestionava bé tantes absències; ella va riure i es va disculpar per haver rigut.
Quan feia molta estona que parlaven, ell fins i tot li havia confessat que, temps enrere, havia desitjat formar part d’una oració impersonal, sense cap tipus de subjecte. No et sentiries incomplet, però?, havia volgut saber ella. Ell havia hagut de pensar una mica la resposta. Sospito que, des d’una perspectiva subjectiva, em sentiria sol com una interjecció, va dir.
Per formalitzar i celebrar la relació, tots dos van voler organitzar un petit acte sociolingüístic. Hi van convidar adjectius, adverbis, conjuncions, articles, pronoms i preposicions i, a darrera hora, ell va suggerir que fessin també extensiva la invitació a uns quants accents, alguns signes de puntuació i fins i tot un parell de dièresis. Ella, que com a bon nosaltres era de naturalesa inclusiva, acollidora i plural, va acceptar la proposta, tot ignorant que aquella iniciativa faria trontollar la correcció gramatical de la seva unió tot just estrenada, conduint-la irremeiablement al punt i final.
De qui fou la culpa?, li preguntarien més tard alguns complements circumstancials. I aleshores ella hauria de fer la vista enrere i hauria d’evocar moltes vegades el moment en què aquella maleïda coma s’havia interposat entre ell i ella, instal·lant-se ben al mig del subjecte i el predicat, del nosaltres i el llegim, fins a evidenciar una infidelitat ortogràfica que acabaria sent tan notòria com un quart punt suspensiu; que esdevindria una ferida tan dolorosa i imprudent com una novel·la sense sagnies; que la convertiria a ella en un nosaltres sense res a fer, i a ell, en una acció sense protagonistes.
"Mossegar-se la llengua" és una secció de Laura Gost en què la llengua i els jocs de paraules hi tenen cabuda ja des del títol.
