Amb les meves germanes petites tenim una tradició: anar a dinar les tres. No és que ho planegem, a vegades estem passejant pel Vendrell i per rampell els dic: ¿on dinem? I les dues, esvalotades, es giren i amb els braços fan visca. Però abans de fer les votacions per triar el lloc, els demano: ¿què celebrem? I una diu: que ha arribat el juliol! Que s'ha acabat el col·le! Que tinc una feina nova! Que tenim ulls i hi podem veure! Qualsevol motiu és acceptat. I entaulades, brindem amb Coca-cola.
Activar l'alegria, és a dir, desactivar l'amargor, és més senzill del que sembla. No cal esperar l'aniversari, Nadal o la gran fita: un dinar d'un dimecres normal es pot convertir en una festa. I mentre sento tantes veus –la primera, la meva– fent el corcó per tot el que ens falta, dic sí a valorar el que ara mateix tenim –i que com tot, un dia no hi serà–. A adonar-me de coses que, de tan acostumada, fàcilment em passarien per alt: que tinc dues germanes que són dues amigues. Que el bon temps ha arribat. Que tinc salut, que tot va tirant. Que el que un dia fa molts anys vaig somiar ha passat.
Perquè la trampa me la sé: desitgem el que no tenim. I quan ho aconseguim, només de tocar-ho, el valor s'esfuma. I insatisfets i murris, anem a empaitar una altra estrella. Celebrar-ho tot, que és una forma de recordar-nos que –qui ens ho hagués dit– hem arribat fins aquí.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
