Foto: Sippanont Samchai
Cada matí li has deixat peles de mandarines, de plàtans, de pomes, de qualsevol cosa que arreplegaves de sobre la taula. Fins i tot li has parlat en veu baixa. Acaba-t'ho tot, eh? Ah, vull aquesta nina. I assenyalaves el dibuix encerclat d'una revista. I aquests ulls de retolador blau i aquesta boca que sempre riu et contestaven sí, sí, i tant.
Tens deu anys. Anem a rentar-nos les mans. I jo que et dic que no corris, que t'entretinguis una mica més, que no veus que encara les tens brutes. I la teva mirada de nena gran, davant del mirall, et delata. Però seguim el joc i et tornes a ensabonar els dits. És com si dins teu guanyessin les ganes de ser petita per sempre. Com si et resistissis a fer-te gran. Tornem al menjador. La llar de foc, el mànec de l'escombra, la cançó que cadascú canta com vol. Treus la manta. I l'escampall. Això deu ser per a ell. Això és per a tu, això, per a mi.
Encara que pogués semblar ingenu, et confessaria que jo també faig com tu. Que si és qüestió de creure –ara i tant de bo que demà i l'altre i l'altre–, crec en les persones bones de veritat. En aquelles que tenen llum i ànima, que te les enduries arreu i les cuidaries com fos. Crec que m'atreviria a proclamar als quatre vents que després de la patacada han d'arribar, sí o sí, els dies en què tornes a respirar. I que potser en el fons tot també és una qüestió d'esperança i de fe.
Aquest Nadal s'acabarà. Igual que l'any. Igual que tot el que comença. Però escolta'm, no deixis que cap foc cremi el teu tronc.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
