¿Se n'ha fet un gra massa, de la salut mental? ¿Com és que hi ha tanta gent amb depressió, ansietat, fòbia social i no sé quants trastorns més? ¿Estem frivolitzant el que és seriós? ¿Quines tendències egòlatres té la nostra societat? ¿Per què exposem els nostres problemes més íntims en fils de Twitter? ¿Per què creiem que tenir un trauma ja és un motiu per escriure un llibre? En parlo amb el psiquiatre José Luis Marín, que fa més de quaranta anys que atén pacients, i que és president de la Societat Espanyola de Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia.
¿Un psicòpata neix o es fa?
En un psicòpata –com en un esquizofrènic o qualsevol diagnòstic– han de coincidir els components genètics i els components apresos. ¿Es neix psicòpata? No. ¿S'aprèn a ser psicòpata? Sí, però fa falta una predisposició genètica.
¿Com el definiries?
Són incapaços d'empatitzar amb els altres: tot ho fan per al seu benefici i no els importa el mal que puguin fer. Són mentiders compulsius, passaran per sobre de qui calgui per aconseguir el que volen.
Però n'està ple, ¿oi?
I tant, en el dia a dia estem envoltats de psicòpates. Els psicòpates socialment adaptats són triomfadors: la nostra societat, centrada en el jo i en la productivitat, els premia. De psicòpates n'hi ha hagut tota la història de la humanitat, tot i que probablement ara n'hi ha més. Ocupen llocs de feina molt importants: dirigeixen empreses o fins i tot països. Avui sent un psicòpata pots ser president dels Estats Units. Donald Trump seria l'exemple de l'anomenada tríada maligna, formada per la psicopatia, el narcisisme i el maquiavel·lisme.
Vivim en una societat que està permanentment espantada.
La por és una emoció que et salva la vida cada dia, però també és una forma de control de masses. Si durant anys ens han controlat les religions a través del càstig i l'infern, ara ho fan els mitjans de comunicació. Als nostres pacients com a tractament els diem que deixin de mirar les notícies, perquè el missatge que donen és que tot va malament i que encara anirà pitjor. I el mateix amb Instagram, Tik-Tok, Twitter, que són altament addictius i et transmeten que no ets prou bo, que no ho fas tot prou bé. Són diferents maneres de tenir la gent espantada.
¿Això pot derivar en trastorns?
El famós "tu pots" ha fet que la gent tingui reptes superficials, neuròtics, inassumibles, i llavors es frustren i estan tristos. I la por, la ràbia continguda i la tristesa es psiquiatritzen. Ara en comptes de dir que tenim por ens diuen que tenim un trastorn d'ansietat.
Ens posem el llistó molt alt. Però esclar, és difícil tenir el que creus que et mereixes.
El pensament positiu és un negoci més. S'ha explotat la població a través del "tu pots". I ja no és només que tu puguis ser feliç, sinó que has de ser feliç i et diré què has de fer per ser-ho. Si no ho aconsegueixes, ets un inútil.
¿Som una societat frustrada?
Que no té tolerància a la frustració. A la meva generació n'aprenies de molt petit. A casa meva vivíem bé però només rebíem regals dos cops l'any: per Reis i per l'aniversari.
¿Ara hi ha la satisfacció immediata?
Ara els nens tenen tots els objectes que puguin desitjar fins i tot abans que els puguin desitjar. No hi ha temps per al desig i, per tant, tampoc hi ha espai per a la frustració. Un nen alça la mà, vol no sé què i immediatament l'hi donen. No vull dir que el passat fos millor, perquè era molt dur, però nosaltres als vint anys fèiem la mili, que era un any en un ambient militar absolutament horrorós, i això formava part de la frustració que et feia madurar. Ara a la consulta ens trobem adults de quaranta anys amb una actitud adolescent, volen viure com si encara tinguessin setze anys.
¿Capritxosos?
Sí, es queixen per qualsevol cosa i viuen en la reivindicació permanent: "No és just, jo necessito això".
¿És una actitud de demanda?
Sí, de permanent reivindicació. I això està bé, però és molt poc adaptatiu: pots demanar el que vulguis, però és estrany que t'ho donin. A la consulta ens trobem adults que no volen fer el dol pel que ja no seran. La maduració és una successió de frustracions: "M'hauria agradat haver sigut, haver tingut", doncs ja està, això no pot ser. Ens trobem adults que encara estan reivindicant somnis infantils. I han convertit un desig en una necessitat. Perquè la cultura del "tu pots" et fa creure que pots ser un gran futbolista o un gran escriptor.
De fet, ara tothom fa llibres sobre els seus traumes. Però passa que tothom té traumes, fins i tot qui ha tingut la vida més fàcil. ¿Per què ens agrada ser el centre d'atenció a través del pobre de mi?
Ser el centre d'atenció és una necessitat infantil que com a adults hauríem de superar. Els nens necessiten ser vistos, reconeguts. I això és normal quan tens tres, quatre, cinc anys, no quan en tens cinquanta. Tinc fills i recordo que quan eren petits em deien: "Mira'm, papa!" Qualsevol cosa que feien els aplaudies, i per això es feien els festivals de final de curs a les escoles. És normal i sa: els nens han de ser vistos. Ara bé, a l'època adulta és diferent.
¿Hem passat de no explicar res a explicar-ho tot?
Fins fa poc, l'abús sexual a la infància s'ocultava. Els psicòlegs i psiquiatres hem animat la gent a explicar els seus traumes perquè tenen molt a veure amb els diagnòstics. Però la història de la humanitat mai ha avançat en línia recta, fem trompades. I ara vivim a la cultura de l'espectacle, com deia Vargas Llosa. Hi ha molta necessitat d'exposició i no hi ha pudor. La gent exhibeix la seva intimitat sense sentit del límit.
Confessions íntimes que feies a un amic ara les comparteixes en un fil de Twitter on les llegiran 30.000 desconeguts.
Hem passat d'un extrem a l'altre: a la meva infantesa tot era molt vergonyós i teníem molt de compte amb el que exposàvem, hi havia molt poca llibertat per manifestar-te. I ara estem a l'altre extrem: les xarxes socials són una manifestació de com la vergonya està desapareixent.
¿Vivim en una societat infantilitzada?
Sí. No hi ha adults responsables, sinó adults infantilitzats que tenen fills. És a dir, els nens no tenen pares adults, sinó pares nens. Els trastorns infantils tenen a veure amb aquesta incapacitat dels adults per ser adults. I compte amb això, no els estic menystenint, només explico que entre tots hem fet una cultura infantilitzadora.
¿Madurar és reconèixer que ja no som qui érem?
Exacte. La maduració té a veure amb tolerar la frustració: soc pare i ja no puc anar-me'n de festa amb els amics cada cap de setmana i acabar borratxo, que és el que feia d'adolescent. No puc perquè he de fer-me càrrec dels fills i donar-los exemple. Vivim en una societat desvergonyida en què els fills veuen els pares fent el ridícul. La població està malament i la psiquiatria i la indústria farmacèutica s'ha ocupat de psiquiatritzar aquest malestar.
¿Per què hi ha tantes depressions avui dia?
És un gravíssim error que transmeten els mitjans de comunicació.
Justament per això, ¿per què es parla de la pandèmia de la depressió?
És mentida: no hi ha una pandèmia de depressions, sinó una pandèmia de diagnòstics erronis de depressió. S'han abaixat els criteris de diagnòstic, i es diagnostiquen depressions a persones que només estan tristes. A qualsevol persona que va al metge trista, o el que es diu en psiquiatria amb un estat d'ànim disfòric –que està frustrat a la feina, que no té ganes de res–, se li fa un diagnòstic de depressió i se la tracta amb antidepressius. I això no és una depressió. La depressió és un trastorn greu que li passa a un percentatge molt petit. I segurament hi ha els mateixos casos de depressió ara que fa cinquanta anys. El que hi ha és una epidèmia de diagnòstics, però és el mateix que passa amb el TDAH i els nens, ¿ha augmentat el nombre de TDAHs? No, el que ha augmentat és el nombre de diagnòstics de tot: de trastorns d'ansietat, de depressió.
Dius que ara a una persona tímida li diagnostiquen fòbia social.
Les persones tímides abans eren tímides i ja està. Quan jo era adolescent era solitari, reservat, tenia dificultats per relacionar-me, no m'agraden els grups. Allò, que ho vaig poder resoldre sent tímid, ara m'ho haurien diagnosticat com a fòbia social. I passa el mateix amb els nens que fan rebequeries: en fan quan no els tractem tal com ho necessiten. Ara si en fa tres cops per setmana durant quatre setmanes, ja se li diagnostica un trastorn disruptiu de l'estat d'ànim que es tracta amb psicofàrmacs.
¿Quins altres tipus de personalitats se psiquiatritzen?
El melancòlic: el que li agrada l'hivern, la pluja, la nit...
Jo!
Molts creadors tenen una personalitat melancòlica, que és absolutament normal. Proust, Hemingway, que tenia una personalitat bipolar amb fases melancòliques, Chopin. Tots ells ara estarien diagnosticats de depressió.
Però llavors se'ls medicaria i no crearien.
Sort que la literatura va començar abans que els psicofàrmacs! Perquè aplanen l'afectivitat, són incompatibles amb la creativitat. Algú que en prengui és molt difícil que sigui capaç de crear una obra mestra de pintura, de literatura, de música. També és veritat que moltes obres d'art les han fet personalitats melancòliques consumint drogues que obrien la ment, que és el contrari del que fan psicofàrmacs.
Però estar diagnosticat pot ser una condemna: creus que ets allò.
Sí, però la psiquiatria i la indústria farmacèutica han fet creure a aquestes persones que el diagnòstic és una bona notícia perquè tindran un tractament que els ajudarà. El pacient, que com et deia viu en un món infantilitzat, rep el diagnòstic amb una certa tranquil·litat, perquè és una etiqueta que et pot eximir: ja no faré això perquè tinc depressió.
Si ets tímid, ja no et forçaràs a vèncer-ho.
Clar: "Jo soc així". Això també forma part del positivisme d'ara, de l'orgull de la neurosi: "Jo soc així i tu m'has d'acceptar". I sí, hi ha una part de realitat en això, però també és una xacra, perquè mentre exigeixo l'acceptació dels altres, deixo d'esforçar-me per res. La cultura actual és molt poc exigent, tendeix a la ganduleria, a fer el mínim possible. A un pacient meu que tingui diagnòstic de depressió li he de dir que sortir a córrer vint minuts al matí o caminar a pas ràpid té el mateix efecte que l'antidepressiu. Però, esclar, és més còmode l'antidepressiu. Aquesta cultura màgica, infantil, de reis mags, ens diu: ¿per què m'he de moure o menjar millor o deixar de fer coses tòxiques com estar quatre hores mirant el mòbil si em donaran una pastilla i ja es resoldrà tot?
Això vol dir que ens estem sobremedicant. I que, amb els diners de tots, la sanitat pública està fent una despesa enorme i inútil.
Al voltant del noranta per cent de la gent que pren antidepressius no en necessiten, i això són dades rigoroses del catedràtic Joan-Ramon Laporte. La medicalització de la vida l'estem pagant tots i suposa un cost econòmic terrorífic. I aquí perquè parlem de psiquiatria, però si parléssim de colesterol, seria la mateixa història: és un frau. Hi ha diagnòstics que s'han exagerat o inventat amb l'objectiu de vendre medicaments. I sí, és una societat sobremedicada: a partir dels seixanta-cinc anys cada espanyol consumeix de mitjana cinc medicaments.
¿Per què se sobremedica?
Hi ha influït molt la pressió de la indústria farmacèutica que, com qualsevol negoci, simplement es dedica a guanyar diners. I els metges ens ho hem cregut i hem col·laborat en aquesta sobremedicació. I a la població li ha anat bé, perquè són solucions màgiques: si crec que el colesterol em matarà i em dones una pastilla que em protegirà, me la prendré.
Les farmàcies són empreses que fan publicitat que es basa en què tu et reconeguis com a malalt.
El que passa és que parlar malament de les indústries farmacèutiques és fàcil, jo ho faig perquè les conec bé, però ara em preocupa molt més el mal que estan fent les pantalles en els nens. Perquè hi ha nens medicats que no ho haurien d'estar, però tots, tots, tots estan enganxats al mòbil.
Dius que la felicitat és l'absència de soroll. Hi ha dies que en tinc molt, de soroll, al cap. ¿Un mateix pot controlar els pensaments i fer-los callar? ¿O sols no ens ho podem arreglar tot?
No, igual que tampoc és veritat que tothom necessita psicoteràpia. Però sí que ajuda molt a entendre què hi ha darrere dels pensaments circulars. I aquesta falta de pau interior, d'absència de soroll, ve reforçada per la forma com vivim. Tu que ets jove estàs immersa en un món amb moltes exigències, que fan soroll. Si hi poguessis posar ordre, el soroll disminuiria.
Parles de les somatitzacions, ¿quines són les més comunes?
El vertigen, els dolors sense causa aparent, els marejos, les alteracions de la pell, les digestives, els trastorns alimentaris. Les somatitzacions són el mecanisme de defensa amb què el nostre organisme ens demana que parem i mirem. El que passa és que la medicina actual no ho escolta, sinó que ràpidament ofereix un medicament. En comptes de dir: mirem què vol dir aquesta diarrea o aquesta dermatitis o aquesta caiguda dels cabells, et donen una pastilla.
Em vaig marejar en veure una situació que em sobrepassava, ¿podria ser una somatització?
Sí, marejar-te perquè una situació et fa vertigen. Però el significat del símptoma no es pot generalitzar, el sap el pacient. I això vol dir que has d'escoltar-lo. Però a l'hospital només tens deu minuts per pacient, et pots fixar en el símptoma i poc més.
Cada moment històric té les seves modes i maneres de viure. Ara hi ha l'amor lliure, el no compromís, tot és volàtil, un dia estàs amb un, l'endemà amb l'altre.
¿T'adones que això és absolutament adolescent? La falta de compromís és infantil: un dia jugo amb una persona, l'endemà amb l'altra. Hi ha un moment en què hem de dir: l'adolescència ja ha passat. En el compromís també hi ha un plaer, un valor. I una frustració: si em comprometo amb una persona, en deixo de conèixer dues-centes més. Però és que és la persona que vull.
Tot el que hem parlat té un aire una mica trist, ¿com podríem recuperar l'alegria de viure, de sentir-te valent, de no estar malalt sense estar-ho?
M'encantaria que hi hagués una recepta, que és el que ens fan: donar-nos una pastilla. Però sí que parlaria de la recuperació de l'esforç, perquè és molt satisfactori. Aprendre a frustrar-te i a fer dols. Hi ha coses que potser no podràs ser: no tots els desitjos es compleixen. Però per viure en pau has d'haver madurat, si no, seràs sempre fora de lloc.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
