Doncs no les teixim, va: cosim-les. Busquem-les. Fabriquem-les. Construïm-les. Regalem-les. Guanyem-nos-les. El que no podem fer és exigir-les: el verb exigir grinyola, al costat d'una paraula amable com complicitat. Però val la pena que hi siguin. Perquè sumant complicitats i col·leccionant afectes (i multiplicant esforços, per descomptat) potser no arribarem a la lluna, però almenys podrem caminar. Costa fer créixer qualsevol projecte sense aquest ingredient intangible que ens anima a tirar endavant.
Una col·lega em diu que està infinitament agraïda a "la xarxa de fils invisibles" que li han permès mantenir-se dreta des que, fa uns anys, va decidir comprar una llibreria que es moria. Diguem-ne així: fils invisibles. Favors. Picades d'ullet. Diguem-ne com bonament ens plagui, però apostem-hi. Quan el pastís és petit, una de dues: o ens el repartim amb alegria, o intentem fer la traveta als companys de festa per menjar-nos-el tot nosaltres. Hi deu haver pobres d'esperit que trien la segona opció sense remordiments, però el cos va per lliure: tard o d'hora els atacarà el mal de panxa.