La papallona monarca vola al sud. Ho fa a principis d’hivern, quan comença una llarga migració per tornar al nord a la primavera. Té una planta preferida: tan sols s’alimenta, i pon els ous, en plantes del gènere Asclepias. La vida de la papallona monarca és breu i diverses generacions moren durant les migracions, mentre travessen el Golf de Mèxic. El pop habita en tots els oceans del planeta. Si el miréssim als ulls, veuríem que té les pupil·les rectangulars i per dins el cos li corre una sang blava, sense hemoglobina, que li permet habitar aigües gèlides. Així, mentre una espècie mor volant cap a terres càlides, l’altra està feta per habitar aigües gelades ben ensota. La papallona monarca atura les seves capacitats reproductives quan acaba la seva migració per estalviar energia i postergar la seva existència, mentre el pop deixa de menjar per covar els ous, fins a consumir-se. Dues espècies ben diferents que, malgrat tot, comparteixen un vincle: habiten el mateix món ferit.
És en aquest planeta ferit que té lloc la fabulació de Donna Haraway i Vinciane Despret, Camille & Ullysse. Es tracta d’un migmetratge, signat per Diana Toucedo i coproduït pel Centre Georges Pompidou i el CCCB. L’obra s’exposa de manera permanent com a part de la mostra Ciència Fricció, i es projectarà de manera independent al llarg dels mesos vinents. La faula, basada en Les històries de Camille, de Haraway, i L’autobiografia d’un pop, de Despret, situa l’espectador en un futur incert on Camille i Ullysse narren les històries interrelacionades de les primeres generacions de les seves comunitats. Es tracta de “les comunitats del compost”, comunitats humanes i no humanes, en les quals Camille s’associa de manera simbiòtica amb les papallones monarca i Ullysse prova de viure amb els pops, ja extingits, aprenent-ne les formes de relació singular.
Diana Toucedo, encarregada de fer lliscar l’obra del pla literari al cinematogràfic, ha volgut fer coexistir la presència de les pensadores amb una veu narrativa i criatures digitals. Aquestes criatures, xenomorf(e)s, com les anomena, són un tipus d’animació creada en temps real que pot seguir vivint a partir d’algoritmes, habitant el món de Camille i Ullysse al marge del gest humà.
Maria Ptqk, comissària de Ciència Fricció, explica que la peça es troba en el cor de l’exposició perquè il·lustra les complexitats que suposa pensar amb altres espècies. Quan pretenem fer-nos càrrec de les complicacions que suposa, caiem en un espai d’impossibilitat que hem d’aprendre a habitar, afirma la comissària. Per fer-ho, són claus les estratègies de l’art, la ciència, la filosofia experimental i la ficció. Una d’aquestes complexitats és el llenguatge i per això és un dels temes centrals d’un film on el so pren protagonisme, alhora que la imatge s’omple de semiòtica: cada element significa.
Haraway afirma que no podem donar per suposada la multiplicitat de llenguatges humans de la terra, però, a més, cal desenvolupar una sensibilitat pels llenguatges i sensualitats no humanes. Cal habitar un altre llenguatge, a part del propi. En aquesta línia, Despret denuncia que hi ha una visió romàntica que sosté que, quan fem servir el llenguatge, ens aïllem del món. Molts psicòlegs fins i tot plantegen que quan un infant aprèn el llenguatge, perd la sinestèsia. Això, diu ella, és un argument que suposa que els humans som de fora del món i justifica que el conquerim a través del llenguatge: la pèrdua i destrucció d’aquest món és el preu a pagar en la conquesta.
Camille & Ullyse és un intent de reconnectar amb el món, precisament, a través del llenguatge. Partint del fet humà, traduint-ho a l’escriptura, el so, la imatge, el cinema, per imaginar un llenguatge no-humà, un llenguatge que no ens suposi fora del món i que no en justifiqui la destrucció. Es tracta de fer-nos càrrec de diferents maneres d’entendre i percebre el món. Com comprèn el temps una papallona que neix amb l’únic objectiu d’emprendre una travessa cap a una terra que no veurà mai? Quina és la temporalitat del pensament lingüístic d’un pop que té una esperança de vida d’un any?
Ambdues filòsofes comparteixen la idea que la fabulació i la seva captació estètica en aquest film són l’espai on reconciliar-se, per seguir pensant, la impossibilitat d’entendre els altres llenguatges. L’escriptura permet existir en una identitat fluida, ser l’altre, pensar com pensa l’altre. Aquest espai narratiu, a més, permet que se solapin capes narratives i històries, esborrant els límits entre Haraway i Despret, Camille i Ullysse, papallones, humans o pops. Haraway arriba a afirmar que “la fabulació permet un fer el pensament. Una part fàctica que a la filosofia convencional manca”. Aquest “fer el pensar” s’activa en la lectura (o la mirada) de l’espectador. Tot i moure’s en els estranys terrenys filosòfics, la peça, completament intuïtiva, es desplega en múltiples direccions per tal que cada espectador construeixi el seu món. “Volia treballar amb imatges suggestives i no pas descriptives, perquè cadascú donés forma a un futur possible”, afirma Toucedo.
La capacitat del film d’assenyalar l’inefable i l’impossible permet que es faci càrrec de l’absència i la manera com l’enfrontem. “La població de papallona monarca decreix. L’extinció i la mort és part de l’existència, la seva i la nostra, però vivim en una època d’extinció accelerada, i això és un patró que ha d’adreçar-se”, afirma Haraway. Per reconnectar-nos a la terra, planteja, no cal inventar històries sinó unir-nos a aquelles que no són nostres. Escoltar i posar en paraules aquelles històries que no són estrictament humanes, que expliquen altres llenguatges, altres sensitivitats, altres temporalitats.
Els esquimals, ens recorda Despret, tenen més de quaranta paraules per anomenar la neu, però, irònicament, no els calen: no l’han d’anomenar perquè la neu hi és. “Els poetes descriuen el món perquè la poesia és presència”, diu la pensadora. Així doncs, quines paraules farem servir per descriure allò que va desapareixent, per fer-ho present? Quan ja no hi sigui, ens caldrà viure amb la memòria i les històries d’allò que era. Camille & Ullysse és memòria i testimoni de la presència i l’absència, un llenguatge que repensa la història d’un conviure.
